A DELFOS, PER PASSAR L’ESTONA
L’altre dia vaig anar a enviar la sol·licitud per votar per correu. No recordo tant desencís en cap altre contesa electoral. D’ençà que tinc ús de raó política que he votat sempre que he pogut. Ja fos per elegir delegat de classe, conseller escolar o president de l’escala. És el meu tribut a la generació dels meus avis que van deixar la joventut en camps d’Espanya. Em semblaria una canallada passar de tot i dir-los que tot el què hi van perdre no va servir per a res.
Les carallotades d’aquests dies no sé si donen una visió gaire digne de la classe política d’aquest país, però. La jugada de l’estatut em va portar a ser menys indulgent amb els qui en diuen penjaments. Mentre ERC jugava a l’Exin Govern fent i desfent com si ho haguessin fet tota la vida, amb el lliri a la mà i donant suport a un partit que no ha sabut fer res més que estar a l’ombra del pujolisme i alimentant-se de fomentar l’equació PSC=PSOE=Felipe González durants anys a costa dels immigrants espanyols a les comarques i de la pijeria metropolitana al Cap i Casal, en Mas i companyia els colava un golàs de xilena i per tota l’esquadra.
La fi del pujolisme ha posat de manifest la immaduresa dels partits catalans per afrontar reptes més enllà dels patrons establerts per més de vint anys d’uniformitat desficiosa. Què hem d’esperar per començar a construir un país de veritat? Que algú sigui prou hàbil com per saber desmarcar-se i aconseguir de nou una majoria absoluta per fer i desfer sense oposició real? Algú es creu que una majoria del PSC no fixaria una valencianitzacio de Catalunya via control remot des de Madrid?
Les opcions per a Catalunya són dues: CiU i ERC. Els primers han demostrat ser d’una eficàcia pragmàtica absoluta. Han resistit el temporal sense deixar traslluir cap dissidència interna. La reconversió del seu discurs tan sol depèn d’afinar bé l’oïda i erigir-se en au fénix d’una suposada visió de Catalunya sempre amb por que el cel els caigui damunt el cap si els enganxen alguna vegada sense mirar a Madrid. Si les enquestes no fallen, la sociovergència pot fer pujar CiU com un suflé. Ja ho vaig dir fa uns mesos. No els convé un pacte nacional amb ERC. Això ablamaria les hosts sobiranistes desvertebrant l’aparell actual. La independència comença a vendre, però no prou.
Pel que fa a ERC la cosa està més peluda. La bicefàlia Carod-Puigcercós és ja una realitat. De l’intel·lectual tocat per l’afer Perpinyà, que no ha estat desaprofitat per ningú, ni pels de dins el partit tan sols, al xicotot ripollenc que coneix les bases i on és la destral, hi ha tot un desert, uns quants himalaies i dotzenes de boscos. L’alternativa de govern és real, no ens enganyem, però han de païr la novatada del tripartit i rellançar un discurs sobiranista objectiu i engrescador que no sigui només un estirabot quan els apreten molt allò que no sona. El gra Carretero va passar mig desapaercebut, però amb això de l’acnè ja se sap què passa: mai es fa net i el què és pitjor, les cicatrius costen molt de dissimular.
A NÚRIA SERRA, A LA GENT DEL CASAL INDEPENDENTISTA MANEL VIUSÀ, A L’OPINIÓ PÚBLICA.
Companyes, companys:
Voldria expressar, amb aquestes paraules, tot el meu suport a Núria Serra, que aquest proper 14 de març tindrà dret a l’abstenció, però a qui es vol obligar a participar, per força i sota amenaça de presó i de multa, en aquest sistema electoral. Comparteixo plenament les raons que l’han portada a prendre la decisió de no anar a la mesa , i lamento molt no poder ser aquest divendres i aquest diumenge amb vosaltres, als actes que heu organitzat.
Crec que la lluita per l’objecció electoral no és una qüestió individual. No hi tenim res a guanyar, els qui al.leguem raons polítiques per no estar en una mesa, i sí que ens espera, en canvi, un llarg camí ple d’entrebancs… Només té sentit si contribuïm, amb aquesta actitud, a una major consciència de la nostra llibertat i de la nostra voluntat de canviar i desemmascar la “partitocràcia” que patim (perquè “democràcia” vol dir govern del poble, però han podrit la paraula i els fets: ja no s’ho pot creure ningú.)
Quan, el 1993, vaig fer objecció de consciència per primera vegada, vaig recollir el testimoni i l’experiència de la gent del Des-censo Electoral, a Iruña. Allà, Edurne Goñi ja havia estat jutjada i condemnada, però la campanya tan intensa que van fer i les adhesions que va rebre em van marcar el camí. Després m’han cridat dues vegades més, (coses del sorteig, diuen!)i cada vegada he fet el mateix. Em van jutjar i condemnar el 1996, però jo vaig acabar el judici plenament convençuda de la nostra victòria moral.
Àlex Longas, de Cornellà, va fer objecció electoral l’any 2000.
També Meritzell Freixenet, a les Guillerires, Àlex Cazorla, a Tàrrega, i Gisela, al Vallès, aquest passat 16 de novembre van presentar al.legacions d’objecció electoral (i segur que hi ha molts més casos que no coneixem). D’objecció política: hauria estat molt fàcil, al.legar mal de queixal i fer-se fer un certificat mèdic. Però ja és hora de dir que n’estem tips, de tanta corrupció i de tanta hipocresia. De dir-ho en veu alta i de dir-ho juntes, i junts. Perquè la insubmissió a l’estat opressor és, ha de ser, una lluita col.lectiva, de la mateixa manera que ho va ser la insubmissió al “servei” militar.
L’any 1992, a Colòmbia, vaig veure una pintada en una paret precària d’una ciutat de barraques que es diu Ciudad Bolívar, als afores de Bogotá: “Un pueblo con hambre no vota; se organiza y lucha”.
Un poble represaliat com el nostre, amb gana i set de justícia, ha de seguir endavant amb la lluita, també.
Roser Iborra i Plans
(Torelló, 9 de març de 2004)