GUILLEM, OVIDI

Remunto Passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. No tinc pressa. Bado. L’estol de turistes no difereix massa del que es pot trobar Rambla avall. Només que aquí, es barregen amb les dependentes de les diferents botigues de marca que surten a fumar i a parlar pel mòbil. Ara entro en una llibreria. Remeno sense esma. En surto només amb el recull d’articles d’en Julià Guillamon, Uh, Gabirú. L’enceto tot caminant. Topo amb un japonesos molt llejtos que retraten La Pedrera. Val la pena. Serà el meu nou llibre per llegir al metro. Promet. Anava avisat i previngut

Malgrat que el concert és a les 20:30, una hora abans, al Palau Robert, totes les cadires ja estan ocupades. Gent gran, en la seva majoria. Ja veig que ens tocarà estar drets. Dues dones permanentades, discuteixen per una cadira lliure. “Seu Maria, que no et convé alterar-te”, l’estira de la brusa el marit, ja assegut. Faig una cervesa a la Rambla de Catalunya. Llegeixo uns quants articles més de Guillamon. Se m’emporta.

L’O. arriba a l’hora justa. Tot ple com un ou. El Plagueter i na Mimar. Guillem i Ovidi. Les vacances de tots dos. Els mots rellisquen vius, plens, rotunds, entre magnòlies i palmeres i avets, en la veu del Plagueter, que també sap dir-se Biel Mesquida. Quin guster! Li robem l’expressió.  Hi ha una acordió i una guitarra i un piano. Raül Costafreda i Dani Espasa se n’encarreguen. Hi són Guillem d’Efak i Ovidi Montllor. Hi són vius, plantats. Les seves paraules, la seva sornegueria resistent, perquè sí, perquè vull. Canta na Mimar. Sap dir-se Maria del Mar Bonet.

Ara dansen els mots i tot l’aire és d’un negre que als tres anys va fer cap a Manacor. Tot l’aire és d’un alcoià que va fer tots els oficis del món. En Biel Diu. La Maria del Mar Canta. Les veus es confonen. S’enlairen. Ens colpeixen. No són paraules antigues. Són les d’ara. Aquesta Espanya que ens podreix, diu Guillem. Sóc un català del País Valencià, diu l’Ovidi.

Darrerament, la salut de Montllor, torna a fer patxoca. L’homenatge al Palau, recollit en aquest disc. El Teatre Lliure que reposarà el muntatge del Coral Romput… En Guillem també mereix que torni a ser nostre. Que la gent el canti, el digui, el senti. Necessitem aquests artistes perquè no callaven, perquè deien el que calia, perquè diuen el que cal. I la veu del Biel, potent, enrabiant-se amb els verbs i engallinant-nos la pell; la veu de la Maria del Mar Bonet, bastint pals i ormeigs de les Illes calmes pel de la samarreta vermella, són un plaer d’escoltar i de viure. Gràcies a tots dos pel regal.

4 pensaments a “GUILLEM, OVIDI

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *