QUADERN GANXET (IV)
La recombinació genètica entre la meva senyora mare i el meu senyor pare, donà com a resultat, en el primer plançó que va treure el cap a la vida, és a dir, aquest que us escriu, un xiquet espigat, magre i una mica desmanegat. Poc donat a les diversions físiques i més a les intel·lectuals. Físicament, he heretat els trets de la meva àvia paterna, na Maria Escuté i Boqué, nascuda al Pinetell i casada amb en Joan Figueras i Martí, nat a Alforja provinent d’una família d’Albarca. De fet en conservo documents que es remunten a finals del segle XVIII, Florentines i Vicençs s’alternaren seguint el cognom dels “Figueras”, cognom que així vaig tenir ús de raó, vaig corregir pel normatiu “Figueres”, enmig d’una commoció familiar que avui encara dóna algun cop de cua sens que la sang arribi al riu.
Dels “Figueras”, vull creure que n’he heretat una pertinença un tant tel·lúrica a les Muntanyes de Prades. Una contrada dura, d’hiverns llargs i dostoievskians i d’estius plàcids i complaents. Hi vaig viure una temporada i sé del que parlo. També un gust pel verd, per la terra, pel paisatge sense massa cases ni massa gent. Sobretot massa gent. Parlar dels “Figueras”, no és parlar de Reus. De fet, el meu pare, n’és el primer de la nissaga que va néixer on aquests dies m’estic. Gent emprenedora. Amb ganes de mirar la vida de fit a fit i no defallir. La posguerra no havia de ser fàcil.
Aquests dies que l’empresa familiar Galvanitzats Fies (el nom uneix els cognoms Figueras i Escuté), estrena web, n’he pogut llegir algunes notes que podreu llegir a l’apartat de la història de l’empresa. És curiós com la necessitat de síntesi, esborra les traces de tot de records que tinc presents. Primer l’estatge de la carretera d’Alcolea, el Mas que ocuparen els Figueras, concretament les germanes grans del meu avi patern, ell n’era el petit: Conxita, Mundeta, Tresina -que restaren solteres- i Lola, que fou l’única que es casà.
Val a dir que el mas fou tant per mi com pels meus germans, un lloc ple de misteris per descobrir. En recordo el refugi antiaeri, la bassa amb uns peixos lluents que intentàvem pescar en va. Un tros de terra on s’hi plantaven enciams i cebes. El mas va anar venent-se a bocins fins que finalment va vendre’s del tot. En els galliners s’hi muntà el primer taller de galvanitzats que després evolucionà cap al què és ara, el “vapor” que fins als vint-i-cinc anys llargs, esponsoritzà la meva vida. A la construcció de balances i rentadores, cal afegir-hi la construcció, m’imagino que efímera, de motors de gasògen que funcionaven amb la combustió de llenya. Val a dir que el Tió que cada Nadal era apallissat tal i com mana la tradició, tenia el ventre fet d’un tambor de fusta, imagino que d’una d’aquestes rentadores.
És curiós com malgrat que la meva formació intel·lectual em vingui més per la branca materna dels Felip, gent llegida, és curiós com el primer descobriment d’això de l’art d’escriure, em vingué en els despatxos de l’empresa familiar. Devia comptar tot just sis o set anys fets. Em preparava per rebre la meva primera i darrera comunió. Fèiem la catequesi en una parròquia que quedava al costat de l’escola. Crist Rei. Dec ser de les darreres generacions que va usar l’església vella. En acabar, el meu pare em venia a buscar amb el seu Renault 6 blanc. Primer privilegi: poder seure al seient de davant.
Com que la feina no s’acabava mai i el pare sempre ha estat un escarràs, anàvem cap al Taller, com sempre ell n’ha dit de l’empresa. Allí, m’esperava dins el cotxe mentre ell lligava el gos que tota la vida hi va haver i que, invariablement, sempre es va dir Diana. Una vegada lligat, jo sortia del cotxe i entrava al despatx. El meu pare em plantificada davant una vella Olivetti (una Lexicon 80), em posava un paper i em tenia entretingut mentre ell preparava la feina de l’endemà.
En recordo l’eròtica de prémer les tecles i d’erigir-me com el demiurg més poderós del món! Allí, en el silenci de la nit, el tec-tec-tec de la vella màquina d’escriure, era un plaer que m’omplia de coses. Probablement jo, llavors, no estava capacitat per entendre encara què volia dir tot aquell devessall de sentiments que em prenien així que, el carro de la màquina, arribava al final i se sentia aquell clinc màgic que encara avui em retrona a dins.
Fou aquella la primera vegada que vaig nuar un pacte amb l’escriptura? Potser sí. Qui ho sap. Sigui com sigui, ara les meves passes, malgrat aquest recès ganxet, ressonen a Barcelona. Tot un altre món. Des del 1999 Galvanitzats Fies té la ISO 9002 i és clar, això dels gossos i de les velles Olivettis han quedat enrere. El negoci segueix i prospera. El pare mai ens ha obligat a res i ens ha deixat fer la nostra.