QUADERN GANXET (III)
En la relativitat aquella que Einstein apregonava, amb el ball d’hores i dies, possiblement el Premi Nobel no hi sospesà el factor Vacances on, això d’acordar un dia de la setmana amb un dia del mes, s’esvaeix amb una facilitat absoluta, com si volguessis atrapar un grapat de mercuri amb la mà en un bassiol ple d’aquest element. Donar-s’hi, en absència de tota mena de lligam a un horari, és una d’aquells privilegis, que per falta de costum, assoleix un grau de goig sinó orgasmàtic, si amb aquella benaurança que pot produir, posem pel cas, acaronar sota la boca, el cap estirat d’un gat que s’adona que el seu mandreig no és res comparat amb el nostre.
En aquesta escenografia sona el mòbil deixat com a darrera alarma per tal de comparèixer al dinar familiar de Sant Joan, el meu pare se’n diu, amb una dignitat sinó del tot aconseguida, si almenys simulada. Un cafè per desentortolligar tots aquest moviments salvatges que et dóna cap i estòmac quan has fet de les teves endins la nit. Però les cames també han rebut la seva part. Maratonianes travesses de barraca en barraca i la ballaruga que ha castigat els bessons.
Dinem a Almoster amb els meus germans, pare, cunyat i cunyada. L’excel·lència dels plats quedarà supeditada a l’estat que es pot discernir de les paraules de més amunt. Però la meva amanida de formatge de cabra i la sèpia salvatge (sic) amb fesols l’eixoriveix d’allò més aquest sóc tot jo. Un gelat de mandarina. El cafè de després que demano curt, curtíssim. Desfilada d’anècdotes familiars, més el ser-hi, que no pas el com ser-hi. El meu germà que per ell, Sant Joan, és la nit més llarga, bomber com és li ha tocat anar amunt i avall tota la nit acompanyats, al camió, amb una cinta que trobaren dels acudits de l’Eugenio.
La migdiada és una porta a l’Hades, gairebé. La somnolència que truca i tu li obres la porta, passi, passi que veurà el piset i l’edifici sencer i se t’emporta i caus perdent coneixement i raó. La dimensió desconeguda de les migdiades d’estiu, amb la calorada burlada, driblada per un cos que és savi i ens diu que la desconnexió és necessària i prudent.
Molt més quan a quarts de vuit, ja toca a formar a la Plaça. Avui es llença la primera Tronada. La que dóna oficialment el tret, o trets a cop de Mascle, de la Festa Major, malgrat tu riguis per dins i et diguis que fa tants dies que la balles, que si et diguessin que avui s’acaba tot, ja tindries molta feina feta. Però no, s’ha de seguir l’oficialitat.
Crits i més crits a la Casa de la Vila. La Plaça del Mercadal plena com un ou. Cada any passa el mateix. A les vuit el pregó i a dos quarts la Tronada. Passen de les nou i res de res. La gent s’impacienta. Crida improperis. Finalment, des del balcó, surt el pregonar flanquejat de les autoritats pertinents. Se’ns desitja bona festa de Sant Pere i baixen amb el populatxo.
Peten els mascles d’un en un. Cada espetec, és com una fruita madura que s’obre, ubèrrima de suc, empudegant amb pólvora tots els somriures congregats, a tocar la plaça, que volen posar a prova els tímpans del cor, que volen que se’ls empelti alguna cosa de tant esclat vigorós, infernal, a dins l’ànima. Aquí no hi ha rics ni pobres, ni feliços ni dissortats. Tots els que som endins aquest trons que ens fan ser una mica valencians, ens uneix una única voluntat de ser reusencs, de vibrar reusencs, de cridar petant cordes bocals, “Visca Reus i Visca Sant Pere” així que la traca final, la més violenta de totes, ha deixat la plaça sotmesa a un núvol de pertinença únic.
Encabat, encara hi ha una cercavila: Víbria, Bou, Cercolets i els Vitxets. En processó festiva més no poder, fins a les Peixateries Velles. Els del Bou, han recuperat el bou amb arròs que es feia abans. N’han preparat per a tres-centes persones i les taules s’omplen i la gent comença a demanar la seva racció. El bou, finíssim, molt tendre. Un parell d’orquestres amaneixen la menjada. Els Vitxets ballen a cor que vols. S’enretiren les taules i el ball s’allarga.
Dono un cop de mà als amics del Bou servint begudes sota el taulell -que ningú no rigui, va- de mica en mica la festa va declinant. Converso amb els qui, entrats en al trentena, constatem que en cinc anys, això de Sant Pere ha pres una volada immensa. Però no ens hi quedem en la nostàlgia, que queda molta nit per endavant i molta festa.
A les dues ja es dóna per acabada la ballaruga. Arrambem neveres i fem neteja. Em toquen les quatre després de descarregar el material sobrer en un magatzem. No m’hi sé estar sense fer res. Viure la Festa és també participar-hi amb el teu granet de sorra. Què us he de dir de la meva militància a tantes causes. Perdudes? No, sempre, sempre guanyades.