QUADERN GANXET (I)
Agafo el tren de les set de la tarda. A les nou seré a Reus. És el que para a totes les estacions de la costa. Aniran pujant i baixant personal abillat amb la despreocupació habitual d’aquestes dates climàtiques: samarretes pengim-penjam, pantalons curts. Carns de turgències desiguals. Morenors ofenoses. Vermellors incandescents. Glops de llet. A les parades, la mateixa processó de gent d’igual característiques. Afegir-hi unes umbrel·les, unes cadires plegables… Semblen insectes atrafegats.
Des de la finestreta, l’escampall desproporcionat de la platja. Ara una de nudista. Les cales atapeïdes de massa humana. Desproporció de cossos. Gentam i més gentam. Quina delícia aquest airet condicionat de dins el tren. Acabo de llegir L’animal moribund, de Philip Roth. No m’ha acabat de fer el pes. És molt millor la pel·lícula. Sembla com si Roth s’hagués quedat a mig camí. Com si hagués traçat una novelle epidèrmica, sense insertar tota la càrrega moral dins mateix del text i ho hagués volgut separar. Grinyola.
També llegeixo sobre la vida de Kafka. Aquest homenet malaurat, que físicament s’assemblava al nostre Salvat-Papasseit i que també la malura el portà a criar malves quan encara, possiblement, no havia donat el millor de sí mateix. Praga com un imant, una ciutat de la qual mai no es podrà desprendre. La feina feixuga a les diferents companyies d’assegurances. Tot l’envolat amb les diferents dones amb qui es comprometia per després desfer-ho tot.
Em trobo amb la gent a la Plaça del Castell. Tastem la cervesa local. Als dies llargs, ara quarts de deu, la llum és com la de la tarda. Van venint més gent. Sopem als Xiquets de Reus. Per fer el tràmit de sopar, perquè ni la calor, ni la carta que se’ns ofereix, no dóna per massa festivals gastronòmics. Televisor encès. Espanya-Itàlia. Agonitza l’orgull patri a cop de penalti. Cada vegada que els italians, als penals, enfonsen la pilota al fons de la xarxa, ens n’alegrem. La gent del bar, aplaudeix més l’Espanya. La taula del costat, també està amb els italians.
En sortir, els dos penals parats pel porter estanquer, ja són la desproporció de cotxes i motos a cop de clàxon. Es troben a la plaça del Prim. Com ens hem de veure, General, de la Gloriosa a la Roja. No ens hi quedem. Tot plegat fa un cert fàstic. Passem pels darreres. Al Campaneret. Prat de la Riba. Primers baixes. Intencions d’arribar fins a Barraques. Quedem els desvagats, els qui no ens ve mai d’una hora. Demà molts treballen i des de divendres que per aquí la ballen. L’espai del Roquís està molt ben posat. Lloguem els gots perceptius. Molta gent. Saludo altres desvagats. Més cervesa. No fem gaire mal. A quarts de tres em poso al llit i encara m’encaterinaré amb Kafka. Gregor Samsa no sabrà perquè s’ha convertit en un insecte, després d’un malson.