ELLA
El nostre va ser un amor a primera vista. Jo sortia d’una relació molt llarga que s’havia fet tediosa, avorrida i previsible. Malgrat ser més gran que jo, la seva vitalitat em va fer embogir. Ho vaig deixar tot per ella. M’ensenyà a fer-me meus, també, els carrers del seu cos. Aprendre a poc a poc a saber refer-me en els seus ulls grisosos.
Ara, tot i que s’ha esvaït la fretura primera, ens neguem a instal·lar-nos en cap confortabilitat indulgent. Veiem aquells primers temps somrient des de la distància dels qui ja tenen una miqueta de camí fet. Tot ha passat pel sedàs dels dies. Projectes que anaren desguàs avall. Companys de barrila que ja són gairebé amics. Ens queden molts passos per donar plegats. Sabem que tot dura per sempre fins que s’acaba.
Darrerament m’he tornat a veure amb qui creia que ja ho tenia tot dit. Vaig deixar-m’hi unes quantes coses entre els seus braços. Ha tingut la decència de no llençar-me res. No ha canviat gens. Ens esforcem per edificar una amistat sincera. De vegades em pot una nostàlgia tendra pel record dels seus defectes. Per sort tots dos ja som més del que vam compartir.
Una gavina xiscla a la lluna on para el port. Un zumzeig de mosquit primerenc que no es deixa assassinar per les xancletes tot just tretes de l’armari. L’insomni que es va establint.
Em decideixo a musitar les quatre síl·labes del nom de qui per un llarg temps vull que acaroni els somnis que han de venir. Crido la son amb la cara contra el coixí dient fluixet, fluixet: Bar-ce-lo-na.