Comprenc
que no li fes un bon efecte que en aquells temps una monja es passejàs amb un
BMW, baldament ja hi havia un canonge que confessava milionaris a domicili fent
els desplaçaments amb un descapotable vermell (i exposant-se a extraviar el
postís que castament li cobria la brillant obscenitat de la calba). Però la
reverenda, a més de preocupar-se per la imatge personal en uns moments en què
ben pocs l’hi concedien importància (i a això no m’ho negui, tan merdós com vostè
era amb les piules amb les ungles amb el vestir) estava dotada per a les
finances.
La Palma d’aquells anys era una
ciutat que vista des de Tarrella podia semblar molt gran, però que en
arrambar-s’hi (almenys així com ens hi arrambàvem des de l’estació del correu
d’aquí) deixava anar unes sentors tan fortes com les que fa una casa que no
l’oretgen. Jo li sentia una olor permanent d’olives barrejada amb la
torrefacció del cafè i amb la pestilència que exhala el fons d’una bodega quan
el matí l’obren al públic, una mescla que s’afegia a la desolació del bacallà
obert com un llibre i penjat per la coa i s’afegia a l’oli moltes vegades
refregit i a la qualitat greixosa de les espècies per fer sobrassada que encara
avui impregnen la respiració des de la
Porta de Sant Antoni fins a la fi del carrer del Sindicat. El
mercat de l’Olivar escampava les seves olors per tot Palma, i els vidres de
qualsevol finestra de casa particular, formant una veta de llustre a banda i
banda de carrer podien reflectir les iridiscències provinents d’una pedra de
peix pescat al Molinar darrere el cap Enderrocat o les malles olioses de
quan les barques havien baldejat les sentines tot d’una havent salpat les
xarxes. Pels carrerons que conflueixen al Banc de s’Oli s’hi assolellaven les
perdius dintre la gàbia, els canaris cantaven, les llaunes una damunt de
l’altra formant grans caramulls fins al carrer pels corredors de tots els forns
de pa, senyades amb rotlos blancs de quan havien posat el sucre mòlt a les
ensaïmades. A la fira diària amb un aire provençal que travessava quan vaig ser
més grandeta del col·legi a l’altre cap de Palma no s’hi estirava cap
pinzellada d’elegància.
Els
dissabtes al matí sor Barceló treia el BMW color de plata de la portassa del
convent com que treure una espasa del buirac. Vostè sap que de tot d’una jo no
me’n podia anar a cameva ni una vegada al mes ni mai, llevat d’aquell cap de
setmana per exhibir-me damunt la carrossa del Domund amb la meva cosina: i així
i tot hi vaig haver d’anar acompanyada, aquell 12 d’octubre. I quan les
altres alumnes eren amb les seves famílies jo feia mort i vida amb les monges
fins que tornaven. Sempre vaig acompanyar sor Barceló a fer compres i encàrrecs
per Palma, i, sobretot, vaig tenir el privilegi de conèixer el seu estil de fer
negocis.
Els
dissabtes a migdia anàvem a la central de correus a cobrar els girs postals de
na Rafela. La meva tia no va fallar ni
una vegada. Sempre n’hi va haver un de mensual per al col·legi i un altre cada
setmana per a mi. Els primers temps, la tramesa postal a les agustines era de
tretze mil set-centes pessetes cada mes i la meva setmanada era de cinc mil.
Sor Barceló sempre la va trobar molt generosa a la tia Rafaleta, i de bon
principi m’assessorà per invertir-ho bé i va saber transformar aquelles
modestes sumes en un petit capital. Pensi en el valor nominal en aquella època
d’una acció elèctrica de la companyia del seu enemic, i veurà les que ens
podíem adjudicar cada setmana. La reverenda mare no creia gaire en l’estalvi de
pesseta en pesseta en un compte bancari; ja el trobava improductiu i antiquat.
Comprenc que de tot d’una vostè li agafàs tírria. Si tots els seus clients
haguessin estat tan previnguts contra els especuladors com aquella monja, vostè
i n’Aixertell s’haurien mort de fam. Per cert, estic contenta que la reverenda
mare no fos a temps de veure les fusions, i ara que hi pens em tem que seria
l’única cosa en què vostè i ella s’haurien acordats. Però en Marçal i una
servidora, per poder competir amb unes quotes de mercat apreciables, i només per
ser visibles i tot, havíem d’ofertar productes diferenciats més elàstics que
els de n’Aixertell i els de vostè. Més endavant, en recordar la rendibilitat de
les seves inversions, he lamentat no haver trobat mai, per al conjunt de les
meves empreses i de les de vostè, cap gerent que arribàs a les soles dels
mocasins marca Farrutx polits i llustrats de sor Barceló, una sabata baixa que
s’hi podien veure dins el mirall, feta amb una pell flexible i adherent que no
va saber què cosa era boquejar.
Apartava la
quantitat que ella considerava necessària per a les meves despeses, sempre més
substanciosa que allò que jo mateixa en aquells temps m’hauria adjudicat, i
s’ocupava personalment de la meva roba,
de la meva higiene. Ja és perquè vostè no va tenir filles i a més donya Mariana
era d’una pulcritud maníaca; però que hagués estat diferent, m’haurà de concedir que excepte en aquell
internat agustí era difícil ensopegar amb una monja que advertís la
transpiració de les aixelles de les alumnes i els avisàs de les conseqüències
que ella sabia que se’n podrien seguir. Les al·lotes riques encara eren
perfectes per a les monges que dirigien els col·legis d’aquells ridículs i
patètics anys de la dècada dels seixanta; les riques eren per damunt del bé i
del mal, també per sobre de la higiene, i a les monges no els podia passar pel
cap i encara menys pel nas que poguessin suar. Sempre he sabut que la meva
salvació ha estat no ser de casa bona per poder-hi veure clar. Així, fou la
mare Barceló qui em va fer descobrir les perfumeries, aquestes botigues que han
fet més pel meu benestar que tot el progrés del segle XX, inclosa la comercialització dels broncodilatadors en còmodes manxetes per poder ser inhalats
en una platja o en un gimnàs. Havia de ser justament una monja, la primera
criatura a qui jo vaig veure esnifar colònia amb una mena de desesperació,
perquè s’entengui que, a desgrat que jo no he tingut fe en cap credo mai, en
destapar l’ampolla de Courrèges la meva ànima s’enlaira més amunt cap a la sensibilitat de vostè
que la més devota de les pregàries amb què donya Mariana tothora el va
escometre des de la distància, tant si se n’havia anat a Nova York per feines com si era allà on es gita el dimoni. En sortir de correus, sor Barceló em feia
acompanyar-la a la farmàcia Pujades (l’apotecari era soci seu com vostè va descobrir, a desgrat que d’aquest detall jo no gosava parlar-n’hi mai) on treballaven
una llarga estona. En haver acabat les feines a la rerabotiga, dinàvem amb ell.
La farmàcia
Pujades era un local més tost petit al barri de Santa Catalina, tocant al
Passeig Marítim; no sé si vostè se va atrevir a entrar-hi mai o ja tenia por que no l’escabetxàs. El despatx, atès per mitja dotzena d’empleats, era continu,
però l’apotecari Pujades sempre ens rebia al soterrani. Vèiem la clapa de la
seva bata blanca al fons d’un antre on hi fumejaven matraços amb sucs ambarins
bullents i on s’eriçaven en suports de reixat metàl·lic desenes de tubs
d’assaig amb els baixos de sang o iode quallats fent crosta. En adonar-se que
havíem arribat, el senyor Bernadí Pujades somreia àmpliament enmig d’un núvol
pestilent de com desinfectants, tancava la clau de pas de la bombona de butà
que alimentava l’encenedor Bunsen, i, llevant-se la bata, que llençava com una
pilotada enterra, en cos de camisa i tot arreglant-se la corbata començava a
afranquir-nos el pas, que solia estar embussat amb muntanyes de papers en un
desordre només aparent (trobava de seguida el que necessitava) fins a la
taula-braser enrevoltada de butaques de vellut color grana. Primer, enretirava
dels seients els feixos de fulls de diari (secció econòmica) que sempre hi
havia, amb moltes dades subratllades a llapis: generalment es tractava
d’informacions de bancs sobre cotitzacions. I tot seguit tancava el llibre on
tenia registrades les accions amb els guanys i les pèrdues de la setmana
anotats en els marges. Ja podíem seure.
Encara veig
els ulls del senyor Pujades centellejants dins aquell xibiu. Record una ocasió
assenyalada en què la monja tot d’una que arribàrem va treure, d’una bossa de
pell de serp amb les escates nacrades que una ex-alumna li havia duit d’un
viatge per devers Àsia, un paquet que devia pesar prop d’un quilo: les accions
d’elèctriques. Sor Barceló, abans que entràssim, m’havia avisat que de moment deixaríem
fer les petroquímiques les de la telefònica i les dels bancs, però tenia la
intenció de desfer-se de les elèctriques.
Era el dia
que va aparèixer, inesperadament (almenys per a la monja i per a mi)
l’accionista majoritari de la companyia elèctrica de la qual ens volíem
desempallegar, vostè ja sap qui era, acompanyat d’un majordom que el covava amb
la vista. Més que un lacai, i a desgrat que també en fos, actuava
alternativament com un segurata i com una mainadera tirant a mare. El financer
era el padrí de bateig de l’apotecari Pujades.
Res de
vendre Bernadí, va ordenar sense el més lleu trasbals de cap múscul damunt la
seva cara d’harpia. I tot d’una es va girar en redó com un autòmat i va dirigir
els llamps de la seva mirada lleugerament estràbica dins els ulls de la
reverenda mostrant-me amb franquesa el seu perfil rapaç. I vostè, res de
vendre, Què és això, va reblar, afusellant sor Barceló amb dues bones remenades
de cap com si la renyàs.
Dispensi
don Benet, el va esbroncar al seu torn la reverenda. Fa tres mesos que només
davallen.
He vengut a
dir-vos que ja no davallaran pus: ara és l’hora de comprar. El majordom-tieta
en aquell instant va travessar els trenta centímetres escassos que hi havia
entre sor Barceló i el seu amo amb un mocador blanc de fil amb les inicials
brodades, pulcrament plegat al centre de l’exageració del seu palmell
d’homenàs, i li torcà els baixos del
llagrimer d’un ull més vermell que l’altre tot alçant de la mateixa amb una
precisió admirable les ulleres amb muntura de carei model trotski que tot d’una
tornaven caure automàticament dins el seu solc habitual. Si no teniu liquiditat,
va dir el financer, ara mirant la monja i su-ara el seu afillat, anau de part
meva a la banca i en Martí us donarà el que hagueu de menester.
S’havia
ficat una mà a la butxaca de l’americana elegantíssima i n’havia tret un grapat
de targes de visita, i va començar a repartir-ne com un tafur que dóna el joc.
Llavors em va veure.
Qui és
aquesta nina.
És nostra,
va dir sor Barceló, en el mateix moment en què l’apotecari deia És una nina de
les monges.
L’il·lustre
magnat no era un exemplar robust com vostè: vostè s’assemblava més al seu fill
don Simó, com és ben previsible si hom coneix el funcionament de la llei de
Mendel. A més a més tenia el cap ben pelat, per contrast amb el seu no-fill
petit, una mica més alt i no tan ros com vostè i amb una barba que era un
prodigi artesanal, però molt atapeïda i arrissada.
No em vull
tornar a perdre, pare meu i germà. Deia de don Benet dos mesos abans de morir
d’un estrany accident de carretera que vostè, que casualment o no tan
casualment es trobava prop del cotxe que anant en direcció contrària va
envestir el seu cadillac, mai no em va saber explicar d’una manera convincent.
Va cercar
l’orella del majordom dins la tenebra que feia parfalà a la taula-braser de
l’apotecaria com si li cercàs la mamella per alimentar-se, i quan la va tenir
prop, tot d’una s’hi amorrà. Després se n’anaren. El majordom va retrocedir
dues passes cap a l’única zona del soterrani il·luminada, on sor Barceló ara
escrivia, per a dir-li que abans de tornar al convent ens aturàssim al casal on
avui hi ha la fundació Simó Aixertell, ben aferrada a la fundació Marçal
Perelada. Vostè ja sap que allà la governanta em va fer a mans, de part del
senyor vell, un paquet d’accions de l’única companyia elèctrica d’aquells temps
que encara avui estones combat la fosca del nostre país i estones es carrega el
mort dels talls que la incompetència i la manca d’inversions de la seva associada
(a la força) castellanoestanquera la obliga a assumir, un paquet que va
començar a proporcionar-me uns rèdits que no diré que no fossin molt modestos,
però que afegits als estalvis que feia dels doblers que m’enviava na Rafela
així com els va saber col·locar la reverendamadre i atès que poc o molt sempre
seguiren augmentant, em varen proporcionar el primer milió, el segon i el
tercer, els quals havien acabat avalant els crèdits que vostè em va concedir en
contra del parer dels seus empleats, més endavant convertits en carn de mòbing,
en carn de vas de reducció de plantilles: aquells dos paraigos que vostè ja sap i
que tindré de floreros fins que es jubilaran. És quan els mir a ells, que pens
en unes paraules de vostè que no voldria oblidar mai: ningú no es pot fer ric
si no conserva les mateixes il·lusions que també varen tenir els que s’han acabat
arruïnant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!