L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

 
Par que els haguessin donat bolleta: a tots. No sabien discórrer.

Dimarts quan surti de l’examen de conduir aniré a la comandància de Marina a informar-me de la patronia. El patró Climent diu que si han fet el batxiller això no és res, i que damunt el cap del moll de Tarrella no hi ha cap pescador que tengui el batxiller. Per a les pràctiques de navegació m’hauré d’embarcar, i cada setmana, quan despatxin l’Idelaida, el contramestre posarà un cunyo a la meva cartilla i el patró firmarà baix del cunyo. Aviat em cridaran per fer de soldat, no me’n puc anar enfora.

         El patró Climent diu que si en vull aprendre he d’anar amb un de bo, perquè ara de mariners n’hi ha molts que són com de plàstic. Però hauré d’estar a les ordres. Diu que el començament és pitjor que estar en primera línia en un camp de batalla. Si el patró diu tu fas el ranxo, idò ranxo; si diu adoba, fil i agulla; si tota la setmana t’han fet baldejar, no vull sentir una mosca. Prepara la tatxeta per rebre, a tota hora del dia o de la nit, la mateixa calabruixada de cops a la cabota: quan siguis maça ja picaràs, quan siguis maça ja picaràs, quan siguis maça ja picaràs… Aquestes ordres tan repetides t’informaran sempre seguit que la vida de tothom és pareguda, que no és gens variada, i que si et fan creure que pots triar, t’enganyen.  Si tothom treia les penes al mercat per si qualcú voldria baratar-les amb les que els altres també duen a vendre, el vespre es mirarien de bell nou, a caseva, cadascú el seu cabal: tot el que se n’havien enduit a baratar, debades. I encara, un mot de la veritat per poder entendre que en aquest món ens han donat bolleta a tots, la mateixa bolleta per estar igual i pensar igual i no saber discórrer ni voler-ne aprendre, perquè haver-ne sabut i haver-ho duit a l’enfront només serveix per acabussar-se, per passar-ne un torrent amb cordes a la guerra, per córre’n una fumassera, i encara de més a més sense haver aclarit res de tot allò que sempre és tèrbol, està embullat i ja hi estava. Així és que ja ho saps: tatxeta, et donaran. No et donaran explicacions; la vida no en sap, d’explicar-se. Una trava cada vegada que vagis a donar una passa cap a un vent o cap a l’altre, a això és segur que ho coneixeràs i que ho hauràs de tastar onsevulla pasturis. Ara podries fer cafè, ara un tro, ara un llamp. En pegaràs una panxada d’amarrar hams marca La Clau número 14, deia per provar-me, i de treure les voltes a la llendera dels palangres petits. I les al·lotes hauran de ballar totes soles, les barques llagosteres surten a les tres.

         La primera cosa, va dir, era que m’agradàs; la segona, fora son. I aquestes dues coses havien d’anar juntes.  Perquè el seu fill Colau, va dir el patró, no hi havia hagut manera d’acabar la son mai; la son i ell feien unes curses i guanyava sempre ella.

         Va dir el patró Climent que això és una altra vida, i que si la saben prendre bé és la millor vida que hi ha. Allà enmig no hi havia res que s’embullàs, va dir, i tot s’aclaria, tant si l’embull era amb el volantí com si era amb la gent. Si provava d’aclarir un embull del nylon en terra, no hi havia manera; però per fora, en tenir embullat, amollava el garbuix a la mar i el farcell ple de nusos voltava i corria dins l’aigua fins que l’aspror i la malícia havien quedat enrere i embolicaven el nylon ben llis al suro banyat, i par que acabàs de sortir de la fàbrica.

         És en terra que hi ha les complicacions. Dins la barca no veuràs cap brega mai, tothom fa feina en el seu redol i no hi ha ningú que se sublevi: has de deixar les disputes damunt el cap del moll. Això és una altra cosa que el meu fill tampoc no ha entès. En terra les persones es fan picardies, cosa que a bord no passa mai. És una llei d’aquestes que els advocats no estudien. Si aquest estiu mentre esperes que t’enviïn a demanar per fer de soldat vols sortir amb l’Idelaida, t’enrolaré. Així que ja ho saps.

         En Tomeu de tot d’una no sabia si ho somiava, però com més anava més veia que allò no era somiat, perquè es pessigava per les cames i li sortien blaus.

          Diu ton pare que encalces estrangeres. Mentre nuen no fan corda, d’una cosa o de l’altra te n’hauràs d’afluixar, perquè qui molt tragina poc carrega. Només podràs anar de vega els dissabtes, mira d’assaciar-te’n per a tota la setmana. Els altres dies, res de femelles.

         En Tomeu s’admirava de la conversa que el patró i son pare, amagats qui sap on, potser dins una mata, o estesos damunt un jaç de càrritx, devien haver tingut. Però un estrany onatge que es va moure en el fons de la seva ànima, tot pouant els dipòsits de la tendresa va fer emergir un sentiment ocult d’amor a la seva somereta ‘Estel’: l’únic que no li havien pogut arrabassar les harpies dels vells temps, perquè en el lloc on aquella somereta hi feia hostal no hi tenien acccés. I va alçar ben amunt una cama i la va fer passar pel coll del pou, i amb el peu va empènyer el cap de la somera endins per afonar-la i que s’ofegàs, perquè ell a la somera no la podria salvar. Però tot d’una que provava de treure la cama del pou, la somereta tornava a treure el cap de l’aigua. I en Tomeu va conèixer que els sentiments autèntics sempre troben la manera de sobreviure i de travessar d’un segle a l’altre i d’aguantar-se vius i resistir les devastacions d’allò més atroç que pugui sacsejar  el món.

         Si vols començar ara tot d’una, seguia el patró Climent com si res no hagués estat, et vull veure dilluns a les tres arran del meu norai: amb el pallet enrotllat a l’esquena. Ah, i no embarquis més de dos cigarrets, això és tot el que podràs fumar. Un, després del cafè que feim a les tres, mentre ens acostam; només podràs fumar fins que arribem a la pesquera. I un altre havent dinat.

         En Tomeu continuava amb els pessics als darreres dels genolls, amb les mans davall les cuixes, assegut amb tots els altres al banc fet amb maressos i taulons. I perquè no se’n temessin, feia veure que mirava aquella petita que ara jugava sense la serp a botigueres amb els quatre caixons de peix que l’amo en Lluc havia posat al sol per eixugar.

         Miralls, pintes, entredós! Hala dones qui la’m compra! Mirallspintesentredós! Haladonesquilamcompra!

         Però quan ja se n’anaven cadascú a caseva, aquella senyora anglesa que només venia els estius amb la seva família, una convidada dels senyors Mathews que sempre feia fotos a tothom, li va preguntar si eren calcomanies o si eren tatuatges, aquelles papallonetes blaves aferrades als darreres de les seves cames.

         En mallorquí es diuen morques, mentia en Tomeu cara alta. I tot d’una, amb el mateix efecte del mentir, va començar a sentir-se un home. I quan son pare, aquell vespre mateix, li va dir que ja no havia de dur calçons curts i que ja se’n podia posar de com els seus, i així no li veurien les morques, va saber que ja no jugaria pus mai més amb aquells nins que sempre tombaven nius al pinar de la guàrdia civil, veinat de casa seva. I que a la padrina li convenia morir-se aviat, perquè els vells ja eren uns altres. Si la padrina no es moria ara tot d’una, ell no podia tornar gran en l’acte.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!