REUS, TEATRE
Les polítiques culturals de les ciutats mitjanes i petites, cada vegada més, edifiquen les cases per la teulada. La necessitat de projecció i de poder-se fer un lloc a l’ombra de la totpoderosa Barcelona, fa que sigui molt més important bastir un programa que sigui vistós i cridaner que no pas, crear d’arrel, les infrastructures mínimes per fer crèixer aquesta mateixa casa, des dels fonaments. El que hauria de ser la culminació d’un projecte que va madurant amb la lentitud necessària perquè es facin les coses bé, es transforma en el punt de partida amb tot el risc que això comporta.
D’un temps ençà Reus aposta per les arts escèniques a partir de tres braços: el Festival Cos de mim i teatre gestual, el Festival Trapezi de circ i el Centre d’Arts Escèniques de Reus(CAER). Bevent de la forta tradició teatral de la capital del Baix Camp, es va veure amb bons ulls endegar aquests tres projectes. Els resultats no crec que siguin desfavorables i és que si pels reusencs, de dins i fora vila, és un honor que el nom de Reus s’assocïi a una disciplina que a la capital del Baix Camp és viva i forta, també hi ha la sensació que malgrat l’acceptació és plena per part del públic, hi ha una certa desídia per part de les administracions a dotar aquests projectes d’una perdurabilitat veritable. I que hi hagi una espasa de Damocles sempre penjant.
Cas a banda mereix l’assumpte del CAER. Una aposta ambiciosa que per ara ningú no sap cap on va i que és l’exponent més clar del fracàs d’una concepció de la política cultural feta a cop de talonari i amb estretor de mires. En Gerard Gort, en un article al Punt, ja apuntava que més enllà del CAER -ara s’ha vist que tampoc no calia anar massa lluny- existia vida. I és que existeix, i no cal anar a fora a Reus, a dins a Reus, hi ha propostes teatrals interessants que és imperatiu no deixar de ressenyar.
Una d’aquestes, és l‘Escola de Teatre del Centre de Lectura. Més de deu anys dedicada a ensenyar teatre. Res de justificar la quota dels papes que paguen religiosament perquè el nen o la nena té vel·leïtats teatrals. No, res d’això. S’ensenya Teatre, un art molt més complicat del que ens pensem. Em consta que s’hi sua la samarreta. Sense anar més lluny, dissabte passat, tereseta com sóc, no em va donar la gana de perdre’m l’espectacle final que el Taller d’Interpretació 2 d’aquesta mateixa escola, dirigit per l‘Ester Cort, va posar en solfa dalt l’escenari del Teatre Bartrina. M’agraden les fruites del bosc, es deia.
L’espectacle, de Commedia dell’arte, fou una divertíssima mostra de la voluntat d’això que dèiem, no demostrar que la partida pressupostària familiar dedicada a l’ensenyança del teatre estava ben invertida, sinó que es va poder gaudir d’un espectacle teatral amb totes les lletres on l’única cosa que es pot objectar és l’absència d’un ritme escaient que només s’aconsegueix amb el rodatge natural que qualsevol proposta teatral amb cara i ulls, aquesta ho és, es mereix.
De fet, l’Escola, fa anys i panys que va nodrint els nostres escenaris d’actrius que estan fent coses. La mateixa Ester Cort, amb el seu imperdible El projecte Alfa (Quina vergonya no seria ni no es pogués veure a Reus!), passant per l‘Alba Aluja que vam poder veure a El mort; la Roser Ferrando que va ser elegida per a participar en el taller Habitants de la gent del Teatro de los sentidos; l‘Eva Roig que està preparant un “solo” sota la direcció de la prestigiosa Simona Quartucci o una altra Roig, en aquest cas la Bàrbara Roig, que vam poder veure a la Sala Beckett protagonitzant L’olor sota la pell.
Estaria molt bé que a aquests noms -perdó pels que em deixo- els de la Mercè Bonet, la Sílvia Casals, l‘Adrià Díaz(d’aquest subjecte se n’ha de sentir a parlar), la Gisela Escoda, el Pau Ferran, la Pilar Olmos, el Quim Packard, l’Elena Rius, la Júlia Vila, la Montse Viladés, que participaren en el Taller que us comentem, tinguessin demà l’oportunitat de participar en altres obres teatrals, tal i com han fet les seves companyes d’escola.
També estaria molt bé que els responsables de remenar les cireres teatrals a Reus, de tant en tant, baixessin de les seves encimbellades butaques fredes i es deixessin acaronar pel càlid vellut de les butaques d’una platea, la reusenca, que està portant arreu dels Països Catalans, la millor de les acreditacions possibles, les d’una feina ben feta així que s’alça el teló.
Més enllà de remenar pressupostos, cal parar l’orella, cal saber que hi ha gent que fa coses i que és de justícia que la ciutat que va veure néixer i agombolar aquesta passió que és pujar dalt d’un escenari, reconegui el seu treball i en faci difusió i seguiment. Que es tingui en compte l’Escola com a eix fonamental de cara a traçar qualsevol política teatral a la ciutat per tal d’engrandir aquest descomunal planter de comediants tant i tant bons. Queda dit.