GERMANES

Hi ha una tendència preocupant: el fet de fer-nos creure que adaptar les pautes televisives de la ficció, al teatre, constitueix una evolució, una “manera moderna” de fer teatre. No hem d’oblidar que la televisió va néixer directament del sainet, de l’entremès més xocant i que evolucionà cap a la sitcom (comèdia de situació), el seu gènere més característic. Fer tornar la televisió al teatre és una regressió innecessària. Sota aquest varnís de modernitat, del que es tracta és de traslladar els paràmetres de ganduleria expositiva -que en televisió funciona d’allò més bé- al teatre, oferint productes digeribles, diluïnt el fet teatral i arribant a un públic ampli que trobarà la mar de bé que això de teatre sigui tan semblant a arrepapar-se al sofà i fer anar el comandament.

Les disculpes dels que fan aquestes coses tenen una certa raó de ser quan critiquen l’abús que es fa, per part d’alguns directors, de posar damunt els escenaris, muntatges teatrals sota un filtre massa personal, escapçant, tallant, amb projeccions, esquitxos, bestieses variades i amb molt poc respecte pels actors que es veuen convertits en pepes hilarants limitant-se a salvar els mobles d’allò que se’ls demana que facin sense entendre gairebé cap on va tot plegat. Tenen raó. Però entre un extrem i l’altre.

Les Germanes de Carol López, podríem enquadrar-lo en el primer exemple. Amb el parany de Txèkhov i amb un cartell copiat de la pel·lícula de Woody Allen Hannah i les seves germanes, alguna cosa de Txèkhov i d’Allen hi trobem quan s’alça el teló, però poc. Tres germanes es reuneixen el dia de la mort del seu pare. Fins aquí Txèkhov. La desesetructuració de la família que havia estat fins llavors. Una mare que decideix viure amb intensitat la seva estrenada viduïtat. La germana gran de casa adossada i quatre per quatre abandonada pel seu marit per una de més jove. La mitjana, fotògrafa, que estrena nóvio, dels que duren i que patirà una malaltia que la portarà a la mort. La germana petita, una tarambana post-adolescent que no sap fer-se gran. Afegiu-hi a aquesta trama unes quantes cançons, uns quants balls, acudits (Allen es veu que va aquí) moltes portes que s’obren i es tanquen i tindreu Germanes.

La proposta, a priori, no és dolenta. S’hi nota massa la capa de pintura Focus, però, de cara buscar una comercialitat massa senzilla, inflant els moments al més pur estil Paco Morán-Joan Pera. Aquest allargament, repercuteix en la percepció de l’obra que vol ser una comèdia “seriosa” i se li imprimeix un ritme de vodevil que entra en calçador. Sort en tenim d’agafar-nos a petites coses com el flash-back del primer acte, les sortides d’acció o el trencament entre drama i comicitat que tota l’estona t’assalta,  que permeten salvar una mica la història. Detestem els moments Matrix, l’abús de la música i una indulgència massa evident cap al potencial públic aviar. Això no és modernitat teatral, això és peresa dramatúrgica.

Val a dir que el treball de les actrius és meritori. Els personatges estan ben perfilats i malgrat els excessos que comentàvem i dels quals no se n’escapa cap àmbit de la representació. Amparo Fernández ens dóna una mare que vol saltar per damunt d’una vida on no va poder triar, sense histrionismes; Maria Lanau és la germana gran, una mica impostada, que acabarà passant-se la vida fent gazpacho; Montse Germán és la germana mitjana, el personatge més agraït i del qual Germán en treu tot el profit possible; Aina Clotet és la petita en una composició una mica freda però suficient. Marcel Borràs fa de fill adolescent amb convicció i Paul Berrondo fa de nòvio de la mitjana sense brillar especialment.

Ens hagués plagut veure una actualització de les germanes Txèkhov sense el farciment que denunciàvem, armes a Carol López n’hi sobren. La comèdia és una cosa molt difícil i fer-la caure pel pedregar de la facilitat comercial, en desvirtua precisament la seva dificultat intrínseca. Ni el the end fent l’ullet a la memorable escena final de la mítica sèrie Six feet under, no ens va poder treure aquell regust tant empipador del sí  però no. Del gat per la llebre. Llàstima.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *