MIL ANYS
Hi tinc al cap el ressò somort dels carrers desdibuixats de Manhattan després d’una nevada. El poeta, primer al paper, després de viva veu, ens els ha fet veure fa una estona. Passo davant d’ella abans de baixar a l’andana del metro. Parla amb la gent d’una paradeta de llepolies amb un plànol del metro a la mà. Buscant, potser, un corporativisme immigrant donat que els nois són de pell colrada. Quan jo ja sóc baix, ella se’m planta al davant amb el mateix plànol. Ressegueix amb els seus ulls ametllats la línia de parades que hi ha del plafó de damunt els nostres caps.
Se m’adreça. Diu: “Gerona”, “Gerona”, “Gerona” i m’ensenya el plànol. Té la cara rodona, com si li haguessin pegat amb una paella de petita. Un bigotet fosc sota el nas. Aferra al seu cos una bossa d’uns grans magatzems. Em dóna el mapa i li dic que està en la direcció correcta i que falten dues parades per arribar a la seva destinació. M’ho fa repetir moltes vegades. LLavors truquen. Parla en xinès i repeteix moltes vegades, com a bans, “Gerona”, “Gerona”, “Gerona”…
Quan ve el metro, em fa asseure al seu costat. Em fa assenyalar, al plànol, el recorregut. En arribar a la parada de Girona, ens aixequem tots dos. El metro s’atura. És incapaç d’accionar la palanca que obre les portes: ho faig jo. Ella surt d’un somriure que m’adreça i entra en la seriositat d’intentar trobar algú que l’hi indiqui com sortir del metro. Torno a escoltar el silenci de la neu cobrint el brogit d’una Nova York. Els carrers caminants. Aquells que només tornen a afaiçonar-se amb el mapa escaient, són els que acompanyen la noia xinesa, són els d’un artefacte de pesca que ens els desvetlla, com fa mil anys, ho féu un altre poeta.