TRAPEZISTES
Parlar de Reus aquests dies, ha estat parlar de lluentons i malabars, de contorsionistes i pallassos, d’equilibristes i del més difícil encara. D’ooooooooooh i aaaaaaaaaaah per carrers, teatres i places de la ciutat.
Nou anys de "Trapezi". Nou anys d’invasió pacífica de rastes, de tambors enmig del carrer Llovera -si els prohoms s’aixequessin!!!- d’escups de foc al Mercadal, de veure passar la maroma a la plaça de la Llibertat.
Nou anys, també, d’acabar els espectacles que es fan al centre de la ciutat, enfilar carrer Ample amunt fins a La Palma i fer una cervesa esperant que comenci la darrera sessió. La golfa de quarts d’una.
Ni el Barça de nyam-nyam Eto’o pot amb les ganes de començar la nit del dissabte amb els darrers cops de cua del festival. Enguany he fet campana. Aixeco el dit orgullós, però, quan passen llista sota esqueixos de núvols; ja assegut en una buscada cadira de fusta plegable.
Passen coses en un any en la pista principal de la vida de cadascú. A. i C. que fa quatre dies que s’estimen ja plegats i molt a la plaça de la Farinera; M. que té J. per terres aragoneses tocant en una orquestra; N. que ha estrenat pis i acull E., fins al juny de bolos per Catalunya amb un espectacle per a nens.
No, el nostre circ no és el de posar caps dins la boca dels lleons ni el de caminar damunt el llom de cavalls al galop. Com l’home que ara toca peces de Bach fregant copes de cristall o el personatge de cabells esborrifats que fa de tot amb boles de ping-pong, la nostra amistat es una amistat d’espais petits, d’actuacions de petit format.
Satisfets ens donem al somriure sorgit per un tot va bé? o a la mà desinteressada que ens frega l’esquena per fer-nos passar el fred que ens agafa desprevinguts. Som uns quants els que hem deixat la ciutat. Trapezistes sense cap mena de ganes ja de treballar sense xarxa, ens gronxem setmana a setmana, però, sabent perfectament de qui són els braços que aturaran la caiguda així que es doni.