BOSCOS ENDINS

Davant els impulsos massoquistes, hom sempre s’hi llença amb l’esperança fàtua, de la redempció. Hi ha vegades que arriba. Hi ha vegades que no. Previnguts com estàvemdel que anàvem a veure, vam pensar que potser hi hauria una llum salvadora que il·luminaria la nostra reticència inicial. Però no, tot plegat només va servir per certificar allò que havíem sentit a dir  i avorrir-nos, sobiranament, com una ostra. No som experts en musicals, però tenint com a referència un altre Sondheim que ara es pot veure en forma de pel·lícula, Sweeney Todd,  malgrat que estigui bastant mutilat, un es pot adonar que Sondheim no pot ser que sigui una cosa tan supèrflua, tan mantegosa i sense esma.


Boscos endins és el títol de l’obra d’Stephen Sondheim que la gent de Dagoll Dagom assassina. No és una mort ràpida, sense dolor, no. Es tracta d’un suplici dilatat, etern, de dues hores i quaranta-cinc minuts amb vint minuts d’entreacte! La caputxeta, la Ventafocs, en Jan de les faves màgiques i el seu corresponent forner i fornera, van a la recerca, boscos endins (d’aquí el títol) per tal de complir amb allò que els seus respectius contes expliquen. La primera part és un desenvolupament entrecreuat de les diferents històries amb apunts una mica àcids, al final, que presagien una visió diferent dels contes a la segona part. Després dels pipís corresponents i estirar les cames esperonats per aquesta mica de cosa que s’endevina, un s’asseu, espera que el teló s’aixequi donant la volta a tanta marenga i s’adona que no, que allò que es percebia, només era una falsa alarma. L’escavetxinada continua, lentament, fins a la fi.

L’aposta de Dagoll Dagom per dedicar-se a allò que s’anomena “teatre per a tots els públics”, és respectable. Ara bé, ens cau una mica l’ànima als peus sabent que en el currículum d’aquesta companyia, hi ha coses tant magnífiques com Antavianael Mikado, Mar i Cel o Flor de Nit. Diuen les males llengües que donada l’exagerada inversió en els dos darrers espectacles que esmentem lligat al fet que els espectacles no van poder sortir de gira per la seva complexitat tècnica, van donar una minsa rendibilitat. Ara bé, no sé si desestimar la qualitat en pro de la recaudació, pot donar gratificacions tan substancioses. Com a nosaltres la pela ens interessa poc i del que es tracta és de veure bon teatre, a continuació explicarem perquè Boscos endins, no és bon teatre.

Hi ha una màxima que en el teatre i en l’art, en general, ens sembla vital de no violar: mai s’ha de proporcionar a l’espectador totes les claus per “entendre” allò que es contempla. Hi ha d’haver una part de sugerència, de misteri, si es vol, per tal que l’experiència artística esdevingui plena per aquell que la veu, la pugui interioritzar i faci un viatge personal a partir d’allò que se li ofereix. A Boscos endins, la sugerència és nul·la. Un magnífic i majestuós escenari que roda com els cavallets de la fira, una il·luminació desaforada, decorats fastuosos, atrezzo fulgurant (cal, per exemple, que veiem com es retallen els peus de les germanes de la Ventafocs quan els tallen dits i talons per tal de fer creure al príncep que elles són les propietàries de la sabata de cristall?) donen massa informació sense cap mena d’escletxa perquè l’espectador hi tregui el nas.

Pel que fa a la direcció, el cas és més flagrant encara. Partint que en el suposat manual del “teatre per a tots els públics” un deu poder llegir en l’apartat dedicat als actors, que aquests s’han de comportar damunt l’escenari com  autèntics ximples. Mirades, gestos, pauses, matisos no hi tenen cabuda, doncs. Deixant la part musical a banda, perquè no hi entenem, pensar que pel simple fet de saber cantar, algú pot fer-se càrrec d’interpretar alguna cosa, encara que sigui musical, és una gran absurditat. Ni la OT Gisela fent de Ventafocs, ni la Mone fent de bruixa, aporten res més que una presència en moviment amb la manca habitual de recursos gestuals. La veu d’espinguet de la Caputxeta Anna Moliner és desesperant. A Carlos Gramaje encara no li hem trobat un adjectiu prou ambigu com per respectar-lo almenys pels grans Saïd i Reynal que tenim al cor. La resta es limita cantar quan toca i poca cosa més.

D’acord que potser Boscos endinsno és una obra que ofereixi gaire punts per fugir d’allò que estrictament marca el text i l’argument, però lluny de la temptació de l’estripada postmoderna, sí que partint de recursos més realistes i naturalistes, es podria haver fet un treball actoral més conjuntat i subtil, aprofitant la mica de càrrega crítica que s’hi pot intuir per fugir de tant sucre, deixant-se estar d’una escenografia on t’ho dona tot ben mastegat. Si coneixeu algú que li agradi el teatre i us cau malament, busqueu arguments per fer-li entendre que els Dagoll Dagomhan tornat als orígens amb aquesta darrera obra. Que malgrat el què diuen, s’ha d’anar a veure perquè condensa perfectament aquella voluntat de no fer del musical un gènere obertament comercial, com al començament. Si us creu, haureu fet passar una mala estona a algú, però el regust dolç de la venjança consumada us omplirà la boca.

3 pensaments a “BOSCOS ENDINS

  1. els critics per una banda i el públic per un altre, sort que ja hi estem acostumats, no pensava anar a veura-la, però ara m’en moro de ganes, salutacions

  2. Hola hola! estic molt molt d’acord amb el que has escrit de Boscos endins! No l’he anat a veure però amb quatre imatges televisives d’alguns reportatges n’he tingut ben bé prou. Jo he interpretat el paper de caputxeta  sota la direcció de Josep Maria Mestres a l’Institut del Teatre i puc jurar que Into the Woods és un Musical brutal !!! per la seva música(orquestra que fa goig!!! un bon nombre de músics), per la saviesa transmesa amb els contes i la intel-ligència emocional que evidentment Dagoll dagom ja fa un temps que no cerca.D’on no n’hi ha no en pot rajar!!! hi ha projectes que una ha tingut la sort de fer sense molta publicitat però amb aquell “saboafeur” que només un director intrèpit i emotiu pot aconseguir fer. I són aquests projectes que et fan estar orgullosa del camí triat. Estic contenta de no haber fet de capu al Victòria!!!
     No hi ha res pitjor que fer teiatru en una obra amb possibilitats i mitjans. Sap greu que la gent pensi que és un musical dolent… però per voler fer diners es passen pel forro la màgia del teatre!  Salut i èxit!

    la capu de la iaia és allà!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *