LLÀGRIMES DE LLUNA PER A JOSEP PALAU I FABRE

Vaig tenir la sort de conèixer-lo al Josep Palau i Fabre, l’alquimista que avui ens ha deixat. Va ser el juny passat. Hi havia una lluna rutilant i silenciosa esguardant com recitàvem a Caldetes, el Salem i jo.

Aquella tarda, uns quants vam pujar a casa seva per saludar-lo, per retre-li homenatge. La seva presència era la memòria d’una generació que va ser testimoni de com el país el feien anar a en orris. L’exili primer i després el franquisme, els sobrevení havent-se de conformar en reconstruir una realitat que res no tenia a veure amb la que ells van viure. Però no es desferen en planys ni en remembrances estèrils, es posaren a la feina per fer-nos veure als qui veníem darrera, com havien estat les coses abans i quanta feina quedava, encara, per fer.

Parlar de Palau i Fabre és parlar també del triomf d’una obstinació. La d’una obra personalíssima, d’una heterodòxia conseqüent ablamada per un temperament incorruptible. Afortunadament la Fundació Palau de Caldes d’Estrac n’és la constatació més visible. Un bell acte de justícia a un dels nostres Grans de les lletres.

Avui la coincidència vol que igual que aquella nit de juny, una lluna rutilant vetlli perquè el record incombustible d’en Palau sigui honorat amb la magnitud i celebració que es mereix. Que els seus poemes, el seu teatre, el seu Picasso, formin part encara amb més força del que som i sobretot, del que volem ser. Que la lluna plori per segellar, amb futur, el seu llegat.

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
I jo visc en les coses. 
                                        JPF

7 pensaments a “LLÀGRIMES DE LLUNA PER A JOSEP PALAU I FABRE

  1. Pel comiat a en Josep Palau i Fabre.
    Sortiré a plorar amb la lluna, i a demanar-nos,
    i a intentar prometre 
    a l’home que ara ha mort, que no,
    que no abandonem la feina.

  2. Aquesta nit, les llàgrimes de lluna argentaran els versos de Palau i Fabre i en formaran una alquímia que perviurà, per sempre més, en la nostra literatura i arreu de les terres de parla catalana i més enllà.
    In memoriam.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *