Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 19 de febrer de 2008

SEGUIR

Després de setmanes de només saber d’ella a través del seu company, ahir, finalment, puc parlar amb ella. La trobo molt animada i confiada. M’explica que és una llauna això de la quimioteràpia, però que tret dels dos dies primers, la resta, pot anar fent sinó s’esforça gaire. M’ha agradat parlar amb ella. Sentir-l’hi la veu. La seva empenta, la seva voluntat de passar pàgina el més aviat possible, m’imagino que la calma a ella i també ens calma a nosaltres.

Entre tots, com hem pogut, hem anat desgranant aquesta estupefacció, aquesta perplexitat perquè una cosa com un càncer, que fins ara havia estat un afer tangencial, entri de cop en el teu àmbit més proper i et trobis sense armes per rebre el cop. No conec una persona més sana que ella: no beu, no fuma, menja sa. Practica esport, ioga, és una persona serena, amable, tranquil·la. I amb tot, la malaltia l’ha atrapat quan encara no té ni quaranta anys.

Recordo la tarda que m’ho van dir. No m’ho podria creure. Afortunadament avui en dia, hi ha hagut molts avenços mèdics, però no negaré que aquella de la caputxa i de la dalla, va fer acte de presència. No venia a endur-se res. No ho permetríem, però el seu alè hi era, li sentíem. Després vam quedar a l’intempèrie, com barques la línia de flotació de les quals, hagués desaparegut. Les trivialitats van quedar en això. Problemes que pensàvem immensos quedaren reduïts a res. Vam anar remuntant sabent que l’operació havia anat bé, que els metges eren optimismes amb raó. Que se’n sortiria…

Et fas petit contemplant aquestes dissorts. Sent-ne espectador sense possibiltiat de canviar de canal ni de desfer-te dels números que tens per formar part del circ. No serà la darrera vegada que el cop de mall ens assaltarà, ara ja ho sé. Habitar l’estima, la voluntat de anar fent procurant omplir-te de moltes coses, no pensar que demà et  pot passar a tu o algú altre, seguir, sense defallença. Seguir.

  1. …

    la línia de flotació de les quals ha desaparegut. No hi ha millor manera de dir-ho. Som petits. Només que ho oblidem. Ocupa tant d’espai al disc una certesa tan inqüestionable que, si no ho oblidéssim, no viuríem. De tant en tant es fa present , però la vida, per sort, és tan immensa com la mort o més, perquè se’n serveix d’ella per fer més vida. I és la vida que ens enganxa a seguir i seguir, sense defallença, com tu dius.
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cardiologia variable per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent