SOLITUDS, SOLEDATS

No he aconseguit acordar mai el mot just per definir, per una banda, la sensació d’estar sol, de sentir-se buit, fora de tot -sentiment que fa mal- i el fet sa, necessari, d’estar sol amb els teus quaderns, els teus papers, les teves cabòries. En català s’admet soledat i solitud, encara que la primera, apareix com a delegada de la segona. No ho sé, per mi no ha estat mai el mateix. Però, quina paraula utilitzar per a cada estat? Soledat? Solitud? O potser referir-se amb una única paraula per ambdós circumstàncies?

Jaime Rosales, aprofitant-se que en castellà aquesta dualitat no existeix -tot és soledad– ens n’ofereix unes quantes d’aquestes soledats o solituds, en la seva darrera pel·lícula La soledad. Un encert que a Espanya li hagin donat el Goya a la millor pel·lícula i una aposta valenta. Ja l’havien enretirat de la cartellera i la veritat és que és una petita joia que mereix més atenció i que l’aneu a veure.

Rosales ens dóna una pel·lícula intimista, un retrat de la Vida, en cru, sense escarafalls moralistes ni efectismes narratius excessius. Gens de retòrica. Una estructura de guió més complexa del que sembla, tan sols per perfilar un prim carril per on els personatges puguin desplaçar-se recolzant-se en la brillant interpretació dels actors. A això, afegir-hi, en alguns plans, sobretot en la que parlen cara a cara dos personatges, mostrant totes dues cares alhora, totes dues soledats.

Inquietant pel·lícula la de Rosales amb un títol que no m’acaba de fer el pes, però que funciona, que sap mantenir el ritme, la cadència justa, amb un treball actoral sorprenent i una constatació agredolça final a la boca: la possibilitat de fugir de tot i de tothom, però no pas de nosaltres mateixos.

2 pensaments a “SOLITUDS, SOLEDATS

  1. Fa uns mesos vaig poder veure la pel·licula al Casablanca i va ser una molt bona experiència. Algunes pel·licules és millor veure-les sol : els sentiments són més intensos. 

  2. és curiós com apel·lem una i altra volta envers l’absència de retòrica, però després ens agrada que les produccions culturals tinguen "substància",

    aquesta pel·lícula sobre la solitud sembla que explota una tendència global: la individualització i l’atomització de la societat,

    salut i endavant

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *