BARNILS
Dilluns passat, va fer anys de la mort del periodista Ramon Barnils. El seguia a la tertúlia Postres de músic de Catalunya Radio i als articles d’El Temps. Tendia a la grandiloqüència un xic arrogant. Calia parar l’orella, però. De cada dos o tres hiperbòliques opinions, de sobte, en veu baixa, deixava anar petites bombes de rellotgeria que esparveraven per la seva lucidesa.
L’única vegada que el vaig veure en persona va ser a Valls, en una conferència que el casal “La Turba” va organitzar amb representants de l’antiga Herri Batasuna, durant la treva d’ETA. Es notava que estava il·lusionat amb la possibilitat que es deixessin les armes. La veu malmesa pel tabac. Xupa de cuir. Ens va parlar de penjar el mot independència a la paret i fer feina de base. Em va semblar un home sincer. L’il·lusionava veure en els ulls dels joves independentistes, aquella antiga flama dels cenetistes llibertaris més purs.
L’escriptora Montserrat Palau, al Centre de Lectura de Reus, fa uns anys, durant la presentació del recull que La Magrana edità dels seus millors articles, després de llegir un poema de Ferrater, va explicar emocionada com en una de les darreres vegades que el va veure, en una festa, va marcar-se un twist davant la concurrència. Li agradava riure’s del mort i del qui el vetlla.
Diuen que la nostra biografia l’hauria d’escriure el més intel·ligent dels nostres enemics. No crec que Valentí Puig i Ramon Barnils s’entenguessin gaire a nivell ideològic, tampoc no crec, però, que fossin enemics. Sigui com sigui, en transcric el que Puig va publicar a “Cent dies del mil·leni”, en motiu de la mort del periodista. Em sembla que tots els que vam admirar el Ramon Barnils, ho podem subscriure:
“Mai estiguérem d’acord -diu Puig- en moltes coses, però d’una sessió d’esgrima inicial passàvem a les coses que realment ens importaven. Tenia un sentit agressiu de l’humor, ideat per rebatre la pròpia sentència al sentimentalisme. Era un enemic perillós, de llarga memòria. Ambicionava més en nom dels altres que per a ell mateix. Tenia aquell punt de follia que ve de viure en la joventut perpètua, com va morir. Era més excessiu de paraula que no pas de fets.
Sobretot, era generós, ample: vaig tenir una angina de pit i va venir a casa a dur una ampolla de vodka, la seva manera de dir-me que no m’arrufés. Vivia temptat per l’anècdota precisament per camuflar la capacitat de conceptuar categories. Havia llegit tot allò que una capacitat intel·lectual tan ràpida pot transformar en experiència de la vida. Si feia ideologia era per anar contra les ideologies. De l’independentisme pacífic que volia argumentar no sé si en pot quedar res.
Si mai no ens entenguérem, si parlàvem d’Espanya, la Catalunya de Barnils era un fet sensual, gairebé olfactiu, tangible, estimat pam a pam i a la vegada aixoplugat pel sentit del ridícul, fet de la memòria dels homes i també de la terra i la gent que se’l mirava i no l’entenia del tot. Si la rauxa de Barnils m’irritava algunes vegades era precisament perquè era una rauxa intel·ligent. Ha patit l’arribada de la mort llegint, estimant els amics, fent mil projectes, sense arrufar-se. Impossible Ramon Barnils”. Salut, company!