JUBILATS TOTS

Com que el dia se’ns ha aixecat anticiclònic més no poder, a Barcelona, em deixo d’arrapapamentes al sofà i me’n vaig a estirar les cames i que em toqui el sol. Passo abans pel meu CAP a recollir l’enèssima confirmació de la meva baixa. Prenc una motxilla, la que utilitzo usualment per anar a la feina. Hi entaforo la Benzina d’aquest mes i Suite francesa, de la Némirovsky. De camí, compro una coca-cola. Ja he decidit el trajecte: m’enfilaré fins al mirador del parc del Turó de la Peira.

M’hi he arribat moltes altres vegades. M’agrada la vista que s’hi veu perquè defuig de la Barcelona de postal. Res de Rambles, ni Passejos de Gràcia, ni Eixamples. Pujo entre pins rojos. A l’obaga la temperatura és més freda. Amb un parell de samarretes sota la caçadora vaig la mar de bé, però. Quan arribo a dalt, estic tot suat. Quin excursionista més galdós estic fet! Avui malament rai per prendre vistes: una boirina fa que el mar, que normalment des d’aquí s’albira sense problemes, avui sigui tota una massa densa que s’escola cap a la ciutat. Així que deixo de suar, em bec la coca-cola.

No hi sóc sol al mirador. Els bancs són ocupats per jubiliats, o almenys gent en edat d’estar jubilada. Un home amb una gossa s’està dret i va d’aquí cap allà. En un dels bancs, un home amb la cara colrada i que porta una gorra, hi té parada una mena d’estovalles i hi ha fruita i bosses de plàstic. Un esbart de coloms aterra. Picoteja un munt d’arròs i pa que hi ha tocant la barana. L’home s’alegra i l’hi ho fa veure a l’amo del gos. Al seu costat, hi ha assegut un home amb el cabell blanc recollit amb una cua que no parla gaire. Tots tres semblen conèixer-se. Es tracten pel nom.

En un altre banc, tres homes més. Sembla com si anessin vestits de conjunt. Cromàtica desangelada, predomini d’ocres, de colors trencats. Camises sota els jerseis gruixuts. No puc sentir de què parlen. Semblen un Tot. Un únic cos amb tres caps. Auguro que de sobte un s’aixecarà i els altres el seguiran sense remei, sense poder discutir-ho, irremissiblement.

Dos bancs més. En l’un, un home prim es remira un diari gratuït. Es mou molt. En un altre, dos homes més. Potser aragonesos, per l’accent. L’un instrueix a l’altre sobre les arts de menar un ramat de bens. L’altre assent sense massa convicció. De sobte allò de "…dame más gasolina" al mòbil del mestre, desfà la lliçó. Crida com un desesperat. "Ahora bajamos i te pasamos a recoger. Sobretodo no te muevas". I s’aixequen tots dos i marxen.

Jo encenc un puret i mesuro què em farà més goig de llegir. Vaig endrapar les primeres trenta pàgines de la Némirovsky massa de pressa. Volia tornar-lo a començar amb calma, s’ho val. Però hi ha massa moviment. Des d’aquí dalt la vista queda emmarcada per les torres de la depuradora del Besós, a la meva esquerra i per les torres de l’hotel Arts i la Mapfre a la dreta. Sense oblidar, abans, el birot de la torre Agbar. Un turó, just retalla una de les dues torres. No sé quina exactament. A la meva esquena, al sudoest, més o menys, la torre de Collserola i el Tibidabo.

Ara puja una dona. La seguex un petit Fox Terrier abillat ridículament. L’home de  la cara colrada ho celebra. Li fa festes. Es torna boig d’alegria, quan el petit, engega quatre coloms que s’han cansat de volar. La dona porta una mena de carmanyola amb aigua. En deixar-la a terra, és la gossa d’abans qui en beu. L’amo l’escridassa però la dona diu que no passa res.

Trec finalment la meva Benzina. Llegeixo. Els gossos borden i juguen. Em relaxo. De mica en mica em vaig donant al plaer petit, circumstancial, displicent de ser, tot jo, un jubilat més.

Un pensament a “JUBILATS TOTS

  1. aquesta sensació que descrius, molt bé per cert, le hem tingut al llarg de la nostra vida, moltes vegades. Costa tan poc ser feliç, i ens compliquem molt la nostre existencia, salutacions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *