PICASSO I LA SEVA COL·LECCIÓ

Matí resplendent. Com que encara cueja això del meu braç, desenfeinat i de baixa, m’arribo al  Museu Picasso. Fins a finals de març es pot veure tot un reguitzell de quadres de la col·lecció particular del propi pintor malagueny. La mostra és prou curiosa i com sempre, la gent del Museu, té cura d’informar-nos amb deteniment, de cada obra que veiem, d’on puja i d’on baixa.

Se’ns avisa del concepte de modernitat de Picasso. Aquest enquadrament de l’obra d’art dins un irreal present. Dic irreal perquè malgrat que Picasso en dirà present, tampoc és ben bé el present allò que embolcalla l’obra. Nostàlgia d’eternitat, n’he sentit a dir a Narcís Comadira. Deixar constància d’un moment i fer-lo etern, deia l’escultor Joan Rebull. És a dir, que l’obra, el quadre en aquest cas, tingui una entitat pròpia, que tingui plena i vigent actualitat siguin quins siguin els ulls del segle amb què es miren.

L’exposició no és gaire gran i en cada sala, podem veure a través de fotografies, els mateixos quadres en el lloc on ocupaven en els diferents estudis que Picasso va tenir al llarg de la seva vida. D’entre els de quedar-se badant i badant, Marguerite, un retrat que Matisse va pintar a Cotlliure entre 1906 i 1907 i que Picasso va adquirir bescanviant-lo per un de seu. De Matisse n’hi ha una colla, però aquesta mirada sincera, que amaga una altivesa interior que els traços gairebé infantils dissimulen, te l’enduries a casa i no pararies mai d’enamorar-te’n.

Altres perles que s’hi poden veure, un parell de Cezánne preciosos i també un Modigliani increïble. Com a curiositats, l’autoretrat que Miró es va fer el 1919, amb una camisa vermella, un munt d’ex-vots íbers (que no sé perquè en diuen estatuetes), així com les genials caricatures que Jean Cocteau va fer de la colla de Diaghilev mentre tots col·laboraven en els seus ballets.

Fins i tot hi ha una sorpresa en clau reusenca: un oli petit del malaurat artista ganxet Hortensi Güell dedicat a Picasso.

Un pensament a “PICASSO I LA SEVA COL·LECCIÓ

  1. Una exposició i un Museu recomenable del tot. Si els milions d’estrangers que el visiten us permeten veure els quadres amb tranquil·litat… 😉 
    Us pot passar com deia el gran Joan Capri "estar més perdut que un català a Tossa".

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *