Els dies i les dones

Sempre que algú se’m queixa del mal funcionament del nostre sistema públic de salut, dono com a exemple els Estats Units on, per dir-te que tens un refredat i receptar-te uns analgèsics o unes aspirines, poden cobrar-te entre dos-cents o tres-cents euros si no tens contractada cap assegurança mèdica. També es veritat que per poc que treballis en una empresa més o menys seriosa, aquesta assegurança te la descompten del sou i que són molts els que renuncien a aquesta prestació per cobrar més fins que es troben davant d’un problema de salut greu i llavors, tots a córrer.

Amb tot, quan la cosa et toca a tu, no pots sinó passar-te aquesta universalitat sanitària per un lloc lleig de deixar-ne constància en aquests papers. I és que servidor, ha hagut de patir en les pròpies carns, un d’aquests simpàtics anècdotes de metges i infermeres.

Tal i com ja vaig deixar constància, el dia 28 vaig caure fent-me mal al colze. Donat que la caiguda va ser a Prades, on viu la meva mare, vaig ser atès al servei d’urgències de l’Hospital Universitari de Sant Joan, a Reus. En les radiografies que em van fer, segons el metge que em va tractar, no s’apreciava cap dany a l’os, per això, a l’informe mèdic, no s’adjuntaren les radiografies originals sinó una còpia en paper: per entrendre’s, com si haguessin escanejat les radiografies i les haguessin imprès en paper, reciclat, no fos cas.

En una visita posterior de seguiment al traumatòleg, ja al CAP de Sant Andreu, a Barcelona, el metge no es refià del diagnòstic i encomanà noves radiografies. Després de penjar-les en aquell armariet amb un fluorescent al darrera, se m’apropà exclamant un seguit d’improperis i penjaments contra qui m’havia negat la possibilitat de tenir vistes originals del meu colze esquerra havent-me de conformar amb insulses còpies. 

El metge agafà els seus dos dits i em va prémer fort en una zona concreta del meu colze. No vaig cridar perquè sóc home de pau, però amb gust hagués arrencat el cap del senyor doctor si hagués tingut totes dos mans lliures. Doncs, sí, tot i el cop, resulta que el meu húmer, va patir en la trompada, una petita fissura que ara com ara m’impossibilita de: jugar al futbolin, remar,  desatendre parcialment la higiene de la meva aixella dreta, tenir seriosos problemes per fer-me els cordons de les sabates i ja veurem com ho faré davant la temporada imminent de calçotades per desprendre’m amb seguretat professional, tal i com feia fins ara, de la part no comestible de tant noble menja.

Resumint, que la pensada que va tenir el senyor polític de torn de no donar les radiografies originals en cas que no s’apreciés res trencat, ha sortit per la culata, perquè si el metge de Barcelona, hagués tingut les radiografies originals, s’hagués estalviat a la Salut Pública un altre joc de radiografies i de retruc, a mi, uns dinerets que no hagués hagut d’invertir en aquests simpàtics senyors eslaus experts en perforar ròtules amb una bala que aviat deixaran clar a cert traumatòleg que jo conec, que les proves empíriques de dolències òssies descobertes, les faci a sa padrina i no pas a mi.