SIX FEET UNDER
Televisivament parlant, els anys 80, van tenir dos noms indiscutibles: Donald P. Bellisario i Glen A. Larson. Ells són els autors de Galàctica, El coche fantástico, Magnum o Buck Rogers. Cenyint-se a una estètica evasiva, la majoria de vegades amb episodis autoconcloents, crearen tot un imaginari televisiu que crearia un llenguatge narratiu paral·lel al del cinema.
En aquesta sèries, l’element dramàtic, hi era gairebé absent. Només Hill Street Blues (Canción triste de Hill Street), d’Steven Bochco apostava pel realisme dramàtic i posava la primera pedra d’una altra manera d’entendre la ficció televisió. Línies argumentals que no acabaven amb l’episodi, ús d’enquadraments com si la càmera esigués espiant als actors o seguint-los (steadycam), llenguatge usual, personatges contraris per buscar el conflicte, escenes d’un gran realisme…
No serà fins a finals del segle XX, però, que les sèries tornaran a tenir un gran protagonisme desbancant fins i tot al cinema en l’ús d’una narrativa concreta. D’entre les grans, West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca), ningú és digne de llegir aquest bloc sense haver-ne vist almenys la primera temporada, també de la NBC, com Hill Street Blues, o moltes de la cadena privada per cable HBO: The Sopranos, Sex and the (Sexo en Nueva York) o la que aquests dies m’estic empassant: Six feet under (A dos metros bajo tierra)
Estrenada el 2001, va ser emesa per aquesta cadena fins el 2005 en cinc temporades. Ara la pròpia HBO n’ha editat el pack sencer: una caixa amb 25 discos amb tota la sèrie completa i només per 125 euros.
La sèrie, narra les vicissituds del Fisher, una família que regenta una funerària a Los Àngeles. La sèrie arrenca amb la mort del pare i l’arribada del fill gran, Nate, un bala perduda. El negoci es regentat pel seu germà més petit, David, homosexual que encara no ha sortit de l’armari. Hi ha també una germana, la Claire, tota una rebel adolescent faltada d’estima. A la família s’hi afegeix la mare, Ruth, amatent mestressa de casa que començarà a tenir aventures amb tot d’estranys personatges i Brenda, nòvia de Nate i de qui un psiquiatre va escriure un llibre sobre la seva "peculiar" infantesa.
Tot plegat és una brutal dissecció de la família, un retrat fidel de molta, tanta porqueria com es pot acumular sota les catifes del quedar bé amb tocs d’humor corrossiu i àcid. Una reflexió sobre la vida i la mort, tant la dels que injustament el destí vol que aviat deixin aquest món per passar la resta dels que els queda a dos metres sota terra, com els qui en vida, no fan altra cosa que amagar-se rere les màscares hipòcrites d’allò que està establert per por a ser rebutjats, o simplement, perquè no han conegut mai cap altre forma d’existència.
(Us proposo que deixeu comentaris sobre quines sèries de televisió us han marcat més en la vostra vida i perquè)
Crec que és una de les millors sèries que he vist en ma vida, la vaig veure sencera dues vegades, i em vaig enamorar de Jeremy Irons i de Anthony Andrews. A més vaig descobrir la literatura d’Evelyn Waugh. A banda d’aquesta, fa anys que no abandone (estiga on estiga) The Simpsons i Urgencias (fa anys que per a mi és E.R.)
A mi em va marcar l’Oliana Molls i el Món màgic del màgic Brufi. Caldria discutir si l’Osset Feluc em va marcar políticament o no.
Jo em quedo amb The West Wing. Les primeres quatre temporades són un curs de política, de gran política. Reconec que soc un friki de la sèrie. Me’n sé els diàlegs, el nom dels actors, les trames amagades… La tinc en DVD i continuo mirant i remirant capítols.
Algunes frases memorables:
"Decisions are made by those who show up"
"Never doubt that a group of faithful committed citizens can change the world"
"This is a time for American heroes and we reach for the stars"
"Government can be a place where people come together, where no one is left behind"
"Andrew Jackson in the main foyer of the White Hose had a big block of cheese"
"A man falls into a hole…"
(…)
"What’s next…’?"
Què… friki o no?
Fins aviat,
Marc