Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 17 de desembre de 2007

TORNAR

A mesura que van passant els anys tornar a Reus, la ciutat on vaig néixer, va adquirint una categoria més sentimental, gairebé literària. Amb tot el desori dels trens, he anat posposant la meva darrera visita. No volia esperar a Nadal i m’he avançat, per no inflar massa el globus de la nostàlgia i tot no esdevingués una caricatura penosa de l’anunci aquell dels torrons d’ametlla. Barcelona encara és molt a prop de Reus, però Reus és tan, tan lluny de Barcelona. ..

He estat sempre partidari de la litúrgia. Fer la maleta, agafar el tren a l’estació de Sant Andreu. Ara que es fa fosc més aviat, la lectura s’imposa. Recuperada l’hora i mitja habitual de trajecte, la lectura, si està ben triada, pot ser una delícia. Deixar-se portar per una capcinadeta, ara que el paisatge es dilueix en la nit, tampoc no costa gaire.

Escoltar les converses de la gent és un dels meus esports preferits. Al català absent de Barcelona, rebregat, malgirbat, dit de qualsevol manera, els parlars de l’Ebre dels xiquets i xiquetes que s’estan a la capital estudiant. També les “es” del Camp. Aquell lliscar despreocupat, Tarragoneeee, Mestresseee… Sentir en dialecte, emocionar-te per dret a pertinença.

Despreocupar-se dels esdeveniments culturals. Divendres el sopar de Santa Llúcia, també l’estrena de Roses de gos de l’Albert Roig. No dedicar-se a res més que no sigui sopar amb els amics, riure amb els amics, amb els meus germans, deixar-se prendre pels bars i retrobar aliances i complicitats amb més alcohol del que caldria, que ja tenim una edat…

Aixecar-se tard, diumenge, masegat per les fiblades a les temples, dinar amb el pare, llegir els diaris, adormir-te davant una pel·lícula dolenta. Tornar a enfundar la roba, bruta de fum i anar a buscar el tren. Veure com tornen els que estudien medecina a la ciutat. Tornar a escoltar les xerrades que pugen del sud, resums d’urgència amb el trípode estudis-nóvios-festa invariable.

Ara passem per davant de l’andana de Bellvitge esfondrada. Entrem a Sants, el tren s’atura. Amb metro fins a casa. I venir-te aquest article d’ara, com una glopada, en posar la clau al pany.

  2. Gràcies per explicar amb les teves paraules el que molts vam fer fa anys ; utilitzar el tren sempre ha estat una experiència molt enriquidora si ets observador. 
    Jo envio dibuixos / collage a les amistats en sobre d’avió ( amb el marc bicolor com les barberies antigues )
    Salut i bones festes !

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent