Els dies i les dones

David Figueres

…COM LLÀGRIMES ENDINS LA PLUJA

No recordo la primera vegada que vaig veure Blade Runner. Amb tot, és una pel·lícula que em cal anar revisitant cada un cert temps. Com totes les bones obres d’art, resisteix els embats del temps i se sap desprendre d’alguna cosa nova. No és que abans no l’haguessis copsat, senzillament el que passa és que  tu has crescut i aquell que va reviure les peripècies de Harrison Ford la darrera vegada, ja no existeix.

Aquests dies al Verdi, de Barcelona, s’hi pot veure la versió definitiva. Les millores no desvirtuen aquell encant de conte gòtic que sempre ha tingut Blade Runner. Vist en pantalla gran, tota l’escenografia gairebé és un personatge més. En aquesta terra on només hi ha la desferra de la societat, als qui no han pogut marxar a les colònies d’altres planetes, cal afegir-hi aquests quatre robots (replicants) que s’aferren a la vida malgrat que només se’ls atorgui per quatre anys.

En general, a la peli, només se li ha rentat la cara. El millor, haver suprimit el fastigós happy-end que per imposició dels estudis,  Ridley Scott va haver d’acceptar i que feia posar els pèls de punta, aquell cotxe descapotable entre camps verds mentre sonava la música de Vangelis, música que si mal no recordo, van fer servir els de "En portada" de RTVE anys més tard per la sintonia de la careta del programa.

De tant en tant és bo treure el friqui que tots portem a dins i mirar de descobrir si Sean Young encara és la pertorbadora replicant de qui Deckard acabarà enamorat, Daryl Hannah la nina eròtica que no vol fer-se gran o Rutger Hauer, l’elegant i pertorbador àngel caigut que, just abans de deixar d’existir, ens emociona en una de les escenes més belles del cinema de tots els temps, quan diu allò de:

"Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. He atacat naus en flames més enllà d’Orió. He vist rajos C brillar en l’obscuritat prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes endins la pluja. És hora de morir".



  1. … el rostre, la veu i la mirada d’aquest àngel fosc sense ales, dóna al cinema un dels grans moments de la seva història, amb aquests senzills mots… ‘lost in time like tears in rain’… una gran distopia recuperada per uns dies pel cinema Verdi per poder gaudir-la en panatalla gran…

  2. La frase que dius, que escrius, encara m’emociona cada cop que la escolto, la llegueixo ó la vec en directe. La imatge es colpidora, tendre i punyent…

    Un plaer per a mi, miri per on miri el conjunt de l’obra mestra d’en Ridley Scott.

    Una obra d’art del cinema, sense cap mena de dubte.

  3. meravellosa! Fa algun temps vaig penjar un post sobre la darrera versió i vaig penjar dos o tres fragments de la peli (el primer, com no, aquest que cites i després una escena d’amor amb la Sean Young).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sunset Bulevard per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent