CORAL ROMPUT

Girona sempre és més que un pont damunt l’Onyar. Pel de Ferro, pel de Pedra, pel de Sant Feliu, Girona sempre és més que un pont damunt l’Onyar. Dimecres, a més, traspassar-los, comportava un perill: hom es podia trobar sense saber-ho, a Bétera, Burjassot, Paterna, Benimaclet…

Ho aclarim. S’acabava el Temporada Alta de la ciutat i per cirereta, Joan Ollé hi estrenava el seu Coral Romput. Dic el seu, perquè almenys n’hi ha dos més: el que va escriure el seu autor, Vicent Andrés Estellés, el 1971 i el que varen musicar Ovidi Montllor i Toti Soler vuit anys després.

A la plaça del Vi, un entrepà de truita. Se’ns ennuega, tenint al nostre darrera, Pascal Comelade fent el mateix. Escortats per les seves patilles i la seva timidesa, fem cap al Teatre Municipal. Primera sorpresa a l’entrar: a tots els assistents se’ns obsequia amb una reedició en cedé del disc que comentava abans. Entre sanglots i ploreres ajornades, ens confonem entre l’aroma del vellut. A la presidència l’alcaldessa Pagans. A platea hi distingim també Guillem Terribas. Més vips: Àlex Rigola, Josep M. Fonolleras, Isabel-Clara Simó, Maria-Mercè Roca…

S’abaixen els llums. S’apuja el teló. El que ve a continuació, les meves paraules no seran capaces de captar-ne ni una centèsima part. El poema, de més d’una hora de llargada, és partit en dues parts. Pere Arquillué assegut en un balancí. L’ajuden Eduard Farelo, Montserrat Carulla i Joan Anguera. Un menjador, un diumenge. Roden els alexandrins. Hemistiqui a hemistigui. Comencen amb por, amb prudència. Les parets són opressives, com el diumenge a la tarda, com el menjador.

El vers es diu amb una lentitud que fa posar la gallina de pell, cadascú hi dóna la seva calidesa. A l’Arquillué ja el volíem raptar quan va dir Ferrater. Què n’hem de dir de la Carulla?, Farelo ens porta on vol. Anguera és un murri ensimismant-nos vers a vers. Però costa ablamar. Hi ha una fredor com estàtica. Hi ha els primers jocs: un nen, un home gran, una noia nua. Bé, hi té cabuda, ajuda.

Toti Soler va fent dits contra les cordes, algú va apujant a poc a poc el foc, ens anem escalfant. Sí, el plany d’Estellés per haver perdut la filla es confon amb l’olor de col del primer segona, amb la sentor de suor dels amants de l’escaleta. Ho tenim: l’univers del poeta, tantes vegades transmutat en nosaltres, el veiem. I l’Arquillué i companyia també s’hi troben. Algú obre la tapa de l’olla i amb el cullerot ho remena. Un pessic de sal i ja ho tindríem. Coral romput damunt un escenari, qui ens ho havia de dir, eh? Llàstima que els "xiquets", els "xiulits" i els "nàixer", perdin, en l’oriental, la música del valencià.

El que passa a la segona part, haurà de figurar amb lletres daurades i subratllat tantes vegades com faci falta, en un llibre que porti per títol Moments Sublims de Bellesa Nua sense Ombra i Feridora Com Ella Sola. Perquè allò no és teatre, allò no és la poesia. Amb sol de tarda, Arquillué parlant dels grills, després la Carulla agombolant-lo, Farelo clamant al cel i Anguera amb la mateixa parsimònia exultant, són petites agulles de cap fent budú a la sala de màquines que mou tot aquest que ara us escriu i tremola com una fulla només de recordar-ho. L’emoció es desborda i ni salvavides ni res. Ens ofeguem amb ganes d’ofegar-nos. Plorem perquè no hi ha sortida possible.

S’aplaudeix a pleret. S’aplaudeix molt. El crític Marcos Ordóñezes posa dret! (això no és cap joc de paraules, és cert) Ningú no ho vol que els repics de mans esbandeixin encara les restes de mots enganxades al prosceni, a les llotges, en nosaltres. S’aplaudeix i es dóna les gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, per haver bastit una meravella com és aquest nou Coral Romput, aquest plor en mànigues de camisa, amb samarreta imperi si es vol. Aquest bocí de desbordats versos llençats contra tants records, contra tants homenatges. Imperdible, sublim, esfereïdor. Se’n parlarà.

(NOTA: Penjo la crítica desfavorable del Xevi Planas al Punt. No cal dir que no hi estic gens d’acord)

6 pensaments a “CORAL ROMPUT

  1. Quina bellesa ! Esperem poder veure’l a la gran Ciutat, però t’agraeixo aquesta crónica, no em sorprèn i tinc veritable delit de sentar-me en una butaca.

  2. He respirat fons quan he llegit el teu apunt sobre Coral Romput. Només havia llegit abans la crítica d’en Xevi Planes al Punt i m’havia fet pensar que tots els qui vam aplaudir fervorosament al final de l’obra erem uns idiotes. Feia temps que no gaudia tant al teatre. Excel.lent!

  3. realment a mi Coral Romput em va emocionar i fins i tot em va fer plorar, quan vaig llegir la crítica d’aquest tal Planes tenia tota la sensació que no hi havia estat o que havia dormit tota l’estona perquè el que deia no es el que vam viure aquella nit, tinc realment ganes de tornar  a veure aquest espectacle, gràcies a tots els artistes que l’han fet posible

  4. Jo que no vaig poder veure Coral Romput a Girona  dissabte vaig llegir una pàgina a Babelia de El Pais on Marcos Ordóñez el deixava superbé. Ara aquesta setmana he vist que el fan al teatre lliure de Barcelona i no hi faltaré, dissabte us diré què m’ha semblat.
                                                            joana

  5. acabo de veure Coral Romput al Lliure, IMPRESSIONANT! perque nomes ho fan aquestra setmana?era ple com un ou i feia molt que no veia tanta gent seguint amb una absoluta tensio mes d una hora de gran poesia. He viscut una nit magica, si encara ho sou a temps aneu hi dema que encara ho fan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *