ASSAJANT LA INDEPENDÈNCIA

Fa uns dies, el  Punt, va tenir l’amabilitat de publicar-me un article sobre el 85è aniversari del PEN Català. He rebut alguns comentaris que poden resumir-se en el següent: "… i vols dir que amb la feinada que hi ha per fer a casa nostra, cal busca-se problemes a fora?". La meva resposta, ja us ho podeu imaginar, és un "sí" rotund i complet.

Ho dic a l’article i ara ho ratifico. El fet que existeixen institucions com el PEN Català, dóna sentit a un país que encara no existeix complet, però que compta amb institucions que funcionen amb total normalitat tractant de tu a tu, altres organismes, ja sigui d’Espanya o de qualsevol altre país. Cada literatura té el seu centre PEN i són tractades en igualtat de condicions i respecte pel PEN Internacional.

A l’Estat, conviuen a més del PEN Català, el PEN Basc, el PEN Gallec i el PEN Espanyol. En aquest marc "federal", la literatura, la cultura que en ambaixada aquests centres PEN promouen i difonen, són alhora, receptors d’altres literatures i d’altres cultures. És un intercanvi tàcit: difon la nostra realitat que nosaltres difondrem la teva. Ja sigui en l’àmbit peninsular com de manera internacional a través dels cent quaranta-quatre centres repartits en un centenar de països. 

En aquest sentit, entendre la globalització com només l’àmbit natural del Pensament Únic, és un error. La globalització, centrant-me en els àmbits on el PEN Català incideix, també ens porta la connexió amb el testimoni de moltes altres llengües que estan més tocades que no pas la nostra, l’existència d’una rica literatura escrita per dones o els casos d’escriptors silenciats i amenaçats per allò que escriuen.

És en aquest marc d’absoluta normalitat que el PEN Català es posa al costat d’altres institucions amb representació internacional, donant testimoni legítim que Catalunya i per extensió, els Països Catalans, amb total independència i sobirania, vol ser terra d’acollida i de combat contra l’opressió, contra la barbàrie del silenci imposat.

Cal denunciar dia a dia, la realitat de Birmània, de Rússia, d’Algèria… països governats per persones que no volen que se sàpiga que es vulneren els drets més fonamentals. Molt més quan els qui lluiten perquè aquesta realitat se sàpiga, moltes vegades només compten amb l’altaveu internacional perquè la seva lluita no caigui en el buit.

Destinar un bocí de la nostre temps a donar cobertura a aquestes tristes realitats ens agermana i ens compromet amb un model de societat i de país ric en tolerància, respecte i solidaritat i ens prestigia davant el món sencer, sense tancar diarissegrestar revistes satíriques, tal i com passa, per exemple, a Espanya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *