CONVINDRÀS AMB MI

Convindràs amb mi que el camí no sempre és planer. Convindràs amb mi, amb tot, que el temps esborra tot rastre de dificultat. Qui som? o millor dit, Què som? Hem aterrat en aquest oasi, en aquesta república de somnis per desembolicar, gairebé sense voler-ho, de rebot. I ara, que existim més enllà de la provatura, més enllà del projecte, més enllà, no som gaire cosa més que un element senzill, extremadament fràgil, a la recerca d’una veritat del tot innecessària.

 

Qui ho va dir que hi havia gent que mereixia trobar-la aquesta veritat? Topar-hi de morros. Quedar-hi atrapat, engolit com per una ameba colossal. La veritat és que hi som, tu, jo, els altres, amatents a la més petita engruna de llibertat -res no es pot fer sense llibertat!- per malejar-la, per masegar-la, per fer-ne una estàtua política o un joguet divertit o un conte amarg o una declaració d’amor insuperable. Blog a bloc, bloc a blog, però en bloc. La resta pot ser molt bé el silenci, com va mentir Shakespeare.

Hem desafiat els Calamars Gegants, els Globus Aerostàtics. Hem desafiat els Falciots i els Ciclamens, tots els Consells d’Administració i les Barques Sense Rems. Hem desafiat l’Autoritat dels Lluerts, la Dedicació dels Omnívors, la Consternació dels Bogatells. Hem capturat l’Ombra de l’Espigó i la Camussa del Sulfurat  i sobretot, per damunt de tot, hem escrit, hem escrit, hem escrit, fins deixar-nos les ungles, les dents i les hores damunt les tecles del desencís, de la desesperació, de la intensitat, de l’obstinació més filantròpica. 

En falten moltes d’històries. Els relats ignoren la ignorància dels covards i es projecten en forma d’enfilalls de mots damunt les ones de la pàgina, dansant com les algues aquelles de "The night of the hunter". Hem estat nosaltres el mot. Hem estat nosaltres la lletra, la vista ferida, agombolant presbícies, miopies, estigmatismes, hipermetropies al servei de la Causa de commoure’ns i commoure. I el que ens queda, perquè escriure és llegir en profunditat i avui, amb pales, pics o retros, profundament hem enterrat missatges pels qui ara ens descobreixen; seixanta mil visites, avui, hem assolit a recer de  l’amor que sempre triomfa més enllà dels ribells, del boig d’en Múrdoc, de les bajoques, de l’indi Joe, de l’estragament, o de l’alb llom de Mobydick.

Felicitem-nos-en, doncs, va!

(foto: Gerardo Regos)

 

Un pensament a “CONVINDRÀS AMB MI

  1. L’ombra de la làmpada sembla la làmpada, però no és la làmpada. La seva bellesa és superior a la làmpada mateixa i  la llum s’escampa al seu voltant. La làmpada sembla la llum, però no és la llum, tot i que fa llum quan a una mà li abelleix obrir l’interruptor. La llum corre a un velocitat impensable, només en podem rebre el reflex o la còpia.
    La força de la paraula escrita a la pantalla , com l’ombra de la làmpada, no és la paraula viva, no és l’emoció, però ens parla i ens emociona, quan una mà amiga fa clic damunt d’un nom que li abelleix visitar. Entre tots tastem la llum que només podem intuir, un rampell fugaç de goig innombrable.
    Gràcies, David, intermitentment ens il·lumines, ens mostres ombres, ens estimules. Em commous. M’abelleix visitar-te…I felicitem-nos, si ho vols així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *