Els dies i les dones

David Figueres

GERARD QUINTANA TREU BANYA

Feia una nit ben tranquil·la ahir a Barcelona. Pel Gòtic, només hi corrien els quatre guiris despistats de sempre. Si passaven pel davant del carrer del Pi, s’aturaven davant uns cartells. Era la promoció dels concerts que durant tota aquesta setmana, el Gerard Quintana, farà als cinemes Maldà per donar a conèixer el seu darrer disc: Treu banya.

Malgrat que els concerts oficialment comencen avui, ahir se’n va fer un concert especial. No em tiro floretes de VIP, a mi les entrades m’havien tocat en un concurs que havia fet Vilaweb entre els seus lectors. La raresa d’ahir era veure entre les butaques, no pas televisius -que hi eren- sinó abundància de poetes. Almenys jo hi vaig veure en David Castillo i la Núria Martínez Vernis. Potser n’hi havia més, ja sabeu, la foscor… En Gerard n’ha musicat poemes.

Potser la fredor del cinema no oferia el millor clima però en Quintana tenia ganes de mostrar, d’ensenyar què havia estat cuinant des del febrer. Escudat per Francesc Bertran i Xavi Lloses (s’afegirà als concerts el gran Jordi Busquets?), anà mostrant la feina feta. Avisava de tant en tant el Gerard que aquí hi faltaven veus, que aquí hi faltava això…, però la nuesa donava una dimensió entranyable a les cançons i malgrat tirar de xuleta en algunes lletres, la cosa ja es veia que anava rodada.

Ens va agradar aquest "Treu banya". Podríem dir que en Quintana ha repetit la fórmula de les seves darreres "Claus de Sal". Intimitat clapada de tel·lúrica energia. Parlar de les coses que passen. Gust pel matís. Torna a les bases rítmiques però jugant-hi. Hi ha més poemes musicats. A més dels citats, Jordi CornudellaDolors Miquel. Perdó si em deixo a algú.

És curiós, ens vam fer grans veient-lo com a cap visible de Sopa de Cabra, amunt i avall de l’escenari. El somni va arribar a la seva fi. Molts vam decidir seguir-lo en les seves noves aventures. Potser "Senyals de Fum" no oferia gaires possibilitats de saber per on anirien els trets (l’ombra de Quimi Portet és allargada). Però assistírem a la presentació de les "Claus de Sal" i ens va corprendre el disc i l’espectacle. Acurat, amb un preciós contrabaix percudint la calma. Ens hi vam enganxar. Què lluny quedava el grup de Girona.

Esperem tornar a veure aquest "Treu banya" endiumenjat del tot. Desconec si hi ha entrades pels propers concerts a Barcelona. Val la pena provar-ho. En Quintana, murri com ell sol, s’ha deixat envoltar per excel·lents músics. Una banda de luxe capaç d’oferir coses molt boniques dalt d’un escenari. És aquesta dimensió poètica el què més ens agrada de tot plegat. Després de més de quinze anys de ser carn de rock, en Gerard Quintana es veu que gaudeix explicant-se, assegut, dalt d’un escenari. Sense pressa. Ens hem fet grans? No, ho deia Picasso: falta molt encara per tornar a ser joves. Felicitats, Gerard!



  1. Porto aquí un retall de l’enllaç de Dolors Miquel al que ens envies:

    AS: ¿Cuáles son tus influencias? ¿Tus gustos?
    DM: Pico de todos, pero no me quedo con ninguno. Me puedo sentir cerca de
    determinadas poetas, pero no me gusta nada la poesía de la experiencia. Y lo que me
    repugna bastante también es la poesía del diseño. Esta poesía, coge de la vanguardia
    algunas técnicas de diseño. Coge las técnicas, usa palabras muy modernas, crea
    imágenes de una determinada manera, cosas no se pudieron hacer antes, pero es muy
    superficial.

    Em faig alguna idea sobre la poesia del disseny. De tota manera, ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta idea, i sobre el que en diu: la poesia de la experiència?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Arpegis per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent