Els dies i les dones

David Figueres

TRENS DEL SUD

Diumenge tornava a Barcelona des de Reus amb tren. El trajecte que normalment es fa en una hora i mitja, es va fer en un parell d’hores. Se’ns informà per megafonia del retard. El tren de les vuit del vespre és el que agafa més gent. La majoria estudiants universitaris del Camp que tornen a Barcelona. En sentir-se l’anunci, l’esclat d’indignació va ser general. No crec que fos una expressió de sorpresa, més aviat fou un "… i què més!" que passava a engreixar el llarg memorial de greuges que els senyors ferroviaris han sembrat entre els usuaris del seu servei per aquestes contrades.

La fallada a Bellvitge només és la punta d’un iceberg. Qui és creu que en una setmana ho tindran enllestit?. Veient les cares dels soferts viatgers, ahir, per la televisió, n’hi havia per fer complir les paraules de Josep Maria Terricabras en l’acte al Palau de Sant Jordi: allò de l’esgotament de la paciència democràtica. Un gran eufemisme per acabar amb la sistemàtica manca d’escrúpols per dotar a tot Catalunya d’una xarxa de trens com déu mana.

El ferrocarril ha estat de sempre un element de vertebració importantíssim. A Barcelona he agafat moltíssimes vegades els Ferrocarrils de la Generalitat per anar a Terrassa, Sabadell o Sant Cugat. Sempre han sortit a l’hora que anunciaven les pantalletes, amb la freqüència correcte i sense parades ni dilacions. A més, crec que ha sabut ser una eina de connexió entre aquestes ciutats i Barcelona afaiçonant allò tan bonic de la Catalunya Ciutat que trontolla del tot així que s’allunya de la comtal.

Amuntegaments als vagons per anar cap a Barcelona on es pot arribar a seure per terra -el mateix d’anada molts divendres-, falta d’aires condicionats i calefaccions, revisors maleducats incapaços de parlar altra cosa que no sigui el castellà i retards generalitzats de com a mínim cinc minuts, estan a l’ordre del dia.

El pitjor de tot és aquesta impossibilitat per pensar que les coses no poden anar millor. Que és un mal endèmic d’un Estat que és vol modern incapaç de donar un servei que veritablement permeti una interconnexió entre el país. Saber que és impossible arribar a l’hora o conformar-se a haver de seure pels passadissos, és una arma de submissió importantíssima que condemna a les comarques allunyades de l’àrea d’influència de Barcelona, a l’ostracisme i la impossibilitat d’avançar.

Què els diguin què en pensen a Móra, Falset, Riba-roja o Picamoixons del TGV…



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Tribuna per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent