PER TERRA DE CIRERES (V)
Aprofitem que és diumenge i les indulgències dominicals, en teoria, haurien d’estar de la nostra banda, per planxar un ratet més del normal les nostres respectives orelles damunt el coixí. Quan baixem a esmorzar, una senyora amb cabells blancs ens saluda amb l’usual Bon jour, monsieur. És la mare de Ch. que ha vingut de visita. Veiem al costat de la tanca del fons, un tot terreny verd oliva. Costa acceptar que sigui el transport de la senyora.
De seguida es retira cap a dins. Nosaltres esmorzem amb tranquil·litat. Hi plana en l’aire, aquell alè tristoi de les coses que es faran per darrera vegada. La Ch. també avui sembla més capficada en els seus afers. No ens dóna l’opció de fer de Marc Spitz a la piscina, sorneguera. En acabar d’esmorzar em treu un quadern en blanc. La seva mare, en saber que jo era escriptor, vol que signi al quadern. Ho faig amb plaer. L’O. tradueix com pot la dedicatòria que rep com a recompensa dos petons de la Ch. Passem comptes. Els regalem una ampolla de vi i ens apuntem els respectius mails. Els adéus més val no allargar-los massa, sobretot si són a desgrat.
Malgrat que la principal motivació del viatge era la visita al Museu d’Art Modern de Ceret, el museu es converteix en la nostra Ítaca. "Cal que el camí sigui llarg…" i així ho hem seguit al peu de la lletra. El visitarem aquesta tarda, abans de baixar cap a Barcelona. Abans, donem un vol per la vall que solca la Tet. Hi hem agafat afecte a aquestes valls solcades de poblets aplegats. Petits universos allunyats dels mapes, de les grans rutes. Encara no a 600 metres però com si fóssim més amunt pel fred que hi fa.
En baixar a la plana, ens retrobem amb els camps de cirerers. Som a Ceret a l’hora de dinar -la nostra, no la francesa- Al Café de France, un gotet de Banyuls. Preguntem si tenen patates fregides per picar. Ahir, amb la final de rugbi, es va acabar tot, es veu. Demanem si ens poden preparar un parell d’entrepans. Hi accepten arrufant el nas. No em costaria gens acostumar-hi a la mantega en comptes de la tomaca nostrada. Un cafè després i un puret. Quantes tardes no s’hi podria estar un llegint o escrivint en aquesta terrassa, amb el sol parpellejant entre les fulles del plàtans gegantins.
Finalment, visitem el museu. La gran quantitat d’artistes que passaren per aquestes contrades forma un mosaic prou eclèctic. La majoria dels artistes em són desconeguts. Però totes les obres exposades són molt bones. Les joies de la corona: un "Cap de Picasso" (1913) i "Femme allongée (1922), del gran Pau Gargallo. Un descobriment, un bust molt delicat d’un escultor també per mi inèdit: Jean Osouf del 1930. També obres de Manolo, per descomptat, i una sèrie de ceràmiques amb motius de tauromàquia de Picasso. També m’impressiona "Le profhête Isaïe" de Chagall. A la segona planta, hi ha obres contemporànies. Estan muntant una exposició nova. Hi reconec alguna obra. Pregunto pel seu autor. Contesten Perejaume. Ja em semblava a mi… Satisfet per la visita, compro la guia a la botiga del museu -existeix en català!- i enfilem cap a Barcelona.
Als treballs escolars els mestres s’enfadaven si deixaves l’apartat "conclusions", en blanc. Amb els anys hom aprèn que no tota experiència deixa d’immediat alguna cosa apresa. La majoria de vegades, és el transcórrer dels dies el que fa tornar el record, la vivència, en aprenentatge. Hem solcat una terra on l’art i la mort van jugar-hi una macabra partida de cartes. Una Catalunya Nord? Una França del Sud? Les dualitats exciten tan sols els qui s’ho miren tot des de lluny. No és aquest el debat perquè en sabem els matisos, perquè els hem viscut. Una recàrrega de piles necessàries per començar el curs amb energia. Un plaer haver passejat aquesta terra d’artistes, de refugiats, de francesos, de catalans. Un plaer haver trepitjat aquesta terra de cireres.
(foto: Museu d’Art Modern de Ceret)