RERE LES CORTINES

Són curiosos els camins per on et mena la vida. Si fa uns anys m’haguessin dit que acabaria dalt d’un escenari posant veu a textos d’escriptors que han estat a la presó, hagués contestat que l’abús de l’alcohol és dolent i que s’ho fessin mirar. Però tenint amics i amigues dedicats a això del teatre, i tastaolletes com sóc, no és tan estrany que acabés sucumbint a freqüentar, sempre dins de les meves limitacions -enormes- algun d’aquests espais.

Tinc un profund respecte per qualsevol dedicació artística i la intromissió sempre m’ha semblat quelcom perillós. Amb tot, crec que a tots els qui ens dediquem a aquests fregats, ens nua la necessitat íntima d’expressió. Ja sigui escrivint, actuant, pintant, esculpint, cantant o el què sigui, hi ha per sota el vestit de l’especialització, aquest punt de partida que fa que navegar altres aigües no es faci tan estrany.

Tot i així, mai és el mateix. Les eines que tinc apamades com a escriptor, les que conformen la meva Veu, no em serveixen dalt d’un escenari i tot i que no em resulta especialment dramàtic desfer allò que se’m demana no només en text sinó també en acció, l’escenari em resulta inhòspit, no pas feréstec, però un terreny estrany. Amb tot, en comptes de fer-me tirar enrere, el fet de trobar-me en un paratge desconegut, m’esperona a fer-me’l meu, a no deixar-me vèncer per les contrarietats. Una mica com lluitar contra el foli en blanc, contra un text encara sense forma definida.

Reflexions que em faig en veu alta ara que entrem en la recta final dels assajos de La presó on vivim, espectacle que presentem oficialment el proper dia 4 d’octubre dins el marc del Laboratori Tísner. Ja us n’aniré informant.

2 pensaments a “RERE LES CORTINES

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *