TOT ESPERANT ADRIÀ PUNTÍ

Després d’escoltar divendres els Mazoni rere el Macba i rumbejar després amb els Gertrudis al port, saber que l’endemà, d’aquestes festes de la Mercè, encara m’esperava a la Plaça del Rei, l’actuació de l’Adrià Puntí em va fer posar el fre. I és que allò de l’arribar divendres al vespre, dutxar-te i entrar per art de màgia en el Regne del Cap de Setmana ja ha passat a la història. Una simbiosi entre el teu acabament d’esquena i el sofà fa que l’estregament de la setmana es noti, se senti i no vulgui anar-se’n i que el divendres, cada vegada faci més mandra sortir. En fi…

El Puntí prometia. Molt de temps apartat dels escenaris. N’havia llegit bones crítiques en la seva actuació a Figueres. L’havia escoltat fa anys al teatre Bartrina de Reus en solitari. Ja llavors ens havia demostrat que davant un piano o amb una guitarra entre les mans, pot fer el què vol. Vam arribar a les acaballes del concert de Jonah Smith, tota una descoberta i permeteu-me la ignorància. Vam esperar a fer el relleu de públics per buscar una cadira el més endavant possible.

No sempre d’un artista -odio la parauleta, però perquè ens entenguem- ens n’agraden les seves virtuts. N’hi ha molts que han sabut fer de les seves mancances o de les seves excentricitats un afegit interessant. Ara bé, quan aquestes sortides de mare, esdevenen l’única cosa que es pot oferir, per molt que el públic sigui molt i molt indulgent -el de dissabte a la Plaça del Rei de Barcelona ho era- tot plegat decepciona i fins i tot emprenya.

Amb les mans al piano o entre les cordes d’una guitarra, Puntí continua demostrant que és aquest el seu món i que a veure qui és el maco que li porta la contrària, d’acord, però vam veure un Adrià Puntí amb una doble falta de respecte. Primer per ell mateix -no va acabar cap cançó, comentaris sense solta ni volta, fins a tres vegades se li va desconnectar la guitarra de l’ampli- i després per un públic fidel que malgrat els anys passats, corejava les seves cançons i aplaudia a pleret malgrat que el Puntí no ho mereixia.

Ara com ara Adrià Puntí sembla atrapat en un personatge que no sap com despendre’s-en. Per molt d’estripar les cançons o de fer els seus habituals numerets de soul-man, Puntí no troba la manera de superar Umpah-pah i els seus discs en solitari. Puntí busca reinventar-se i no troba el camí. Ha deixat un reguitzell de cançons precioses que funcionaran sempre, perquè precisament són bones, ara el concert de dissabte a mi em va fer llàstima i em dol moltíssim haver-ho de dir.

10 pensaments a “TOT ESPERANT ADRIÀ PUNTÍ

  1. no entenc res de res,¿varem anar al mateix concert?en el que vai estar jo hi havia minim 400 o + persones que van fer-se un fart d´aplaudir entre les que estava jo. Tant poc hi entenem? Joana

  2. Totalment en contra de l´escrit. Crec que no va ser el seu concert més brillant però la gent va disfrutar i aplaudir molt. De les poques coses que ens podem queixar és que va ser un pèl curt però per lo demés….. I si no que li preguntin a la gent que intentava arribar a la plaça totalment abarrotada i no va poder, però segons m´han dit es van fer farts de cantar cançons del Josep pels carrerons. Que aquest escrit no serveixi per fotre més llenya  a una persona que val molt.

  3. Toni, et puc assegurar que bé que la gent l’aplaudia, tots el posàvem a parir. Almenys els que estàvem just de peu. La gent no parava de marxar frustrada i indignada i els que ens vam quedar fins al final, bueno, millor no dir res més.

    Toni tu pots continuar sense entendre res però diga’ls-hi els que venien de Lleida expressament la teva opinió, a veure que et responen… "Què no entens res??????"

    Tu als teus tretze.

    records

    Francesc

  4. Francesc jo també estava depeu, al final de tot, davant de la taula de so i llums, amb tota la prespectiva i panoramica de tothom, i et puc ben assegurar que no va marxar ningú, tot el contrari,quan va acabar, la gent seguia aplaudint per haveure si sortia de nou, pero qui posa els horaris es la organització.salutacions

  5. Absolutament d’acord amb l’escrit.

    I qui no vegi que l’Adrià de dissabte no va estar a l’alçada de les circumstàncies, no és que sigui un traïdor de la causa. El que passa és que per molt que l’admiri, per molt que m’encantin els seus discs en solitari i  amb Umpah-Pah, i per molt que en el mateix concert (sic) se m’escapés algun somriure per alguna tonteria que deia i que feia, em vaig entristir molt.

    Crec que ningú s’hauria de "conformar" amb veure el Puntí de l’altre dia.

    Els que hem crescut amb la seva música ens ho mereixem.

    Pep

    PD:Creieu que algú que fins dissabte no l’hagués vist mai li va poder agradar el concert?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *