Els dies i les dones

David Figueres

SAÓ

La cendra del cel fa temps que presagia la desmesura. Però el cel, ja se sap, la immensitat el pot perdre. L’esborronadora formació de castells arrodonits. L’incendiada que puja rere els terrats, enganxant-se amb els llençols estesos, evitant punxar-se amb els parallamps. Un decorat en ascensió inserint la fesomia dels edificis en la flonjor intuïda. Els Déus manxen i manxen i l’amenaça de cotó és imminent, adquireix dimensions wagnerianes.

A fila zero, resguardat per les possibilitats reals de l’aiguat, hom pot perdre’s en aquesta colossal visió. Cercar una taula de surf, endinsar-s’hi buscant les ones tuberes, solcar els rotlles, endinsa-se en els tirabuixons de vapor d’aigua. La perícia és imprescindible, però com que obeeix tot al camp de la imaginació, tothom, tothom, pot provar sort sense risc de caure o ser engolit per la grisor. El ridícul no existeix. La vergonya se n’escapa.

Tornar a la destinació del contemplant tampoc no és cap sacrifici. S’espera el xim-xim. S’espera el so de boixets a les teulades. El terra clapat d’aigua que va enfosquint-se. Els xolls aniran creixent al peu dels arbres urbans. Suraran algunes cagarades incíviques. Beuran a galet els embornals ara secs, Pluja, Aigua, Saó.



  1. És fantàstic que puguis identificar el so dels boixets i comparar-lo amb el de la pluja. En llegir-te m’he sentida com "el soldadet de plom" endut per les aigües, petit ulisses de la infància. Bona vesprada. Tot , menys el surf, és també al meu imaginari i com diu el poeta "només hi ha un cel , amic, per a tots dos"

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent