CAÓTICA ANA, CAÒTIC MEDEM

El cinema de Julio Medem sempre ha anat per lliure. Medem treballa a partir de l’explicitació d’una història fent servir els personatges perquè mostrin allò que són i volen sempre a flor de pell. Els seus diàlegs, les seves frases, no ens conviden a penetrar en la seva psicologia. Som llençats al riu dels sentiments, d’una folla necessitat d’expressar i expressar. De viure.

Aquesta manera de fer, pot ser interessant s’hi en saps fer una virtut. Medem ho havia fet, almenys fins ara. A aquests personatges acabats en punta, una escenografia a joc, una incorformitat amb un tractament visual clàssic. Tot gira al voltant d’aquesta parcel·la que ocupen els personatges. Un treball actoral creïble fa créixer els personatges donant-nos el matís d’humanitat, difícil treball doncs a l’actor se li demana que treballi des de la punta del trampolí. Que en tot moment estigui a punt de llençar-se, sense fer-ho.

La vitalitat encomanadissa jugava a favor de Medem amb personatges arrelats a la terra. El cinema de Medem és molt tel·lúric. Fins ara, Emma Suárez havia estat la reina indiscutible del seu cinema. La ardilla roja em sembla sublim. Tinc predilecció per Tierra. Em sembla el súmmum medemià. Una poesia concentrada. Uns personatges que sempre volen escapar sense anar mai a enlloc. Pel·lícules rodones per elles mateixes, que sabien mesurar els recursos, malgrat tendir al barroquisme. 

Caótica Ana, n’és la darrera mostra. Retrobem aquesta manera de fer. Les frases categòriques, els personatges que busquen la seva llibertat, la seva definició. Per ara, em sembla la pel·lícula més fluixeta. Sembla una imitació dolenta de tota la seva anterior filmografia. Aquesta Ana que ha tingut moltes vides anteriors, busca poder tancar la seva porta. Una residència d’artistes, l’enamorament d’un refugiat saharauï, un viatge a Nova York amb vaixell… Tot plegat és un despropòsit una mica massa jipi -perdó, postmodern- narrat amb convencionalisme, amb pinzellades de dispersió que aconsegueixen precisament això: dispersar. L’escena final amb el dignatari dels Estats Units em va semblar d’una falta d’ambició estètica important, una concessió al pamfletisme intolerable per la seva facilitat, per la falta de respecte de Medem pel seu propi treball.

Manuela Vellés es deixa fer en el paper principal d’Ana. No aporta cap mena de profunditat. Probablement Medem necessitava un ésser de plastilina per fer-ne el què volgués. Hi veiem una reencarnació de l’enyorada Emma Suárez -Medem, trapella!- però sense arribar-l’hi ni a la sola de la sabata. És jove la Manuela, té molt i molt de camp per córrer. Són importants les dones en Medem. A Lucía y el sexo, ja assajava amb aquestes protagonistes que són tot imatge, tot pell. Almenys  Manuela Vellés quan obre la boca, se l’entén. Tampoc no aporta gaire cosa Bebe, que sembla que faci mèrits per treballar amb Almodóvar. Ens recordà l’Antonia San Juan de Todo sobre mi madre.: "Yo antes de ser puta, era camionero" pero sense aquest punt desagradable; tan divertit, d’altra banda.

Lamentem que Medem hagi hagut de veure-se-les de tots colors després de la seva magnífica La pelota vasca -recomano de veure-la en cinema- i que la mort de la seva germana Ana, en un accident, l’hagués afectat més del normal. Però no podem passar per alt que aquesta és una pel·lícula precipitada, epidèrmica, insulsa,pretensiosa. Ni tan sols caòtica. Una veritable llàstima.  

12 pensaments a “CAÓTICA ANA, CAÒTIC MEDEM

  1. Jo el que no puc entendre del teu comentari és això:
    "que la mort de la seva germana Ana, en un accident, l’hagués afectat més del normal"

    més del normal??? què és normal per a tu?
    hi ha un marge de "normalitat" quan se’t mort una persona estimada?
    millor no passar-nos i no deixar-nos portar, no sigui que ens diguin que ens hem pres la mort de manera poc "normal".

    Trobo molt desencertat aquest adjectiu que has posat.

  2. Tens raó en el fet de que és una Medem ha variat el to i l’expressió. Però crec sincerament que no has entés la pel.licula. I sap greu que des del teva incapacitat d’entendre, expressis llàtima i la titllis de ‘pretensiosa i precipitada’. De tot cor, crec que el que resulta evidentment pretensiós són aquesta manera de dir les coses i de sentenciar amb tanta contundència. Una mica d’humilitat, si us plau….

    Un amic deia també que el ‘guió de la pel.lícula era fluix i tonto’. Tampoc havia entés res.

    Crec que us heu equivocat de guió i de pel.lícula. En veu veure una altra. Al pel.lícula de Medem no és la del vaixell, la de l’acadèmia d’art…La pel.lícula de Medem és la lluita de la dona al llarg de la història, des dels ‘orígens’ de la civilització. La frustració, el patiment…de la dona en un món ‘míser i cruent’ fet a mida de l’home-mascle. Un món de guerres, un món d’injustcíes, reflexe de l’ ‘home-violador’. Ho entens, això?

    I aquesta història de la dona (la dona que mor per amor, la dona que busca fer raonar l’home, la dona que fuig…) surt de dins de l’actiu. Tens raó: una actriu de plastelina. En això la claves!!! Justament és el que calia. Una actriu-neute, res més que una simple caixa. D’on surten de dins, aquestes petites històries de dones que expliquen un TOT i sumen per completar un discurs CLAR, MOLT CLAR. El personatge síntesis, el personatge resum. I la història del vaixell, el saharaui, no és res més que una excusa, un fil-excusa per penjar-hi la història que realment vol explicar. Un món ‘surrealista’ que completa amb la marxant d’art, personatge també surreal, destinat a sentenciar i conceptualitzar amb frases contundents la història. I l’hipnotitzador que marca el ritme i la successió dels esdeveniments. I l’amiga que va furgant en el binomi home-dona. Però no són res més que l’excusa. NO SÓN LA HISTÒRIA. Que lluny que està del veritable cinema!!!! El cinema que no s’expressa només amb actors, guions i moviments de càmara!!!! Sinó el cinema que s’expressa amb LLENGUATGE CINEMATOGRÀFIC!!!!

    I al final d’aquesta HISTÒRIA EXCUSA, que per a tu és la pel.lícula (Déu n’hi do que curt de mires que es pot ser!!!), la noia també troba la seva mort per tornar a néixer. El final és el començament. Retroba la cova per morir i tornar a néixer. En un discurs optimista sobre el rol a jugar en un futur per les dones. Ha completat el cicle (recurs expressat en altres pel.lícules seves) però obre UNA PORTA als reptes futurs. I la seva germana no és res més que una dona més. Ella mor, però la seva filla és tot just una dona que acaba de néixer. I fa continuar la història…

    El cinema no només són guions lineals suposadament ‘travats’. El cinema no només són actors d’escola shakesperiana. El cinema no només són imatges boniques. Que lluny estàs de Greenaway!!! Que lluny estàs de Lynch!! El cinema és fer servir uns recursos que no pot donar un altre mitjà d’expressió artística, com és la novel.la, per exemple. I el cinema permet també poder ‘construir’ personatges buits per a construir-hi a sobre. El cinema permet compatibilitzar pseudorealitat i ficció per a construir des de l’abstracte. No des del real!!! Des de dins, no des de la pell.

    Bé, supsoso que no hauràs entés res. Però sàpigues que en aquesta vida cal saber llegir per tal de poder escriure.

    Cordialment.

  3. També es poden entendre les coses i no compartir-les o que no t’agradin, per mi també és la més fluixa de Medem. No és comprensió el que espero del cinema ni de l’art en general.

    Marisa

  4. No l’aniré a veure, amb Lucia y el sexo em vaig indignar de tots els estereotips que aconseguia embotir-nos entre pit i espatlla, si dieu que encara és pitjor us la regalo… em quedo amb les primeres i amb La pelota basca.
    Au, insulteu-me, que tinc les esquenes molt amples…

  5. Hi ha tantes coses que vull dir sobre caòtica Ana, sobre Medem, que no sé si seré capaç de fer-ho de manera coherent o si sorgiran com a petits espasmes. I és que és això el principal atractiu de Medem, que suscita pensaments, sentiments, records, somnis. Vaig sortir de la pel·lícula trasbalsada, i sense voler pensava en què havia fet de la meva vida, si també obria i tancava portes, si m’atrevia a fer-ho, pensava en quin paper han jugat els homes en la meva evolució, en el meu paper com a dona, en què aportava jo al món, mil coses.

    Caòtica Ana és una de les pel·lícules de Medem on hi ha més història de rerefons, a les altres la manera d’explicar les coses, de copsar els esdeveniments, de fer imaginar, somiar; el surrealisme, són uns dels atractius més evidents.

    Caòtica té tots aquests elements i a més, un gran missatge de fons. Medem vol ser un d’aquests homes bons que les dones posen al món.

    Una de les coses que em van fer dubtar de si realment podia dir si la pel·lícula m’havia agradat va ser tot allò que passa a partir que n’Ana arriba a Nova York. No sabia qui era aquell personatge. Era totalment. No me’l creia ni el reconeixia. Després d’una setmana he arribat a la conclusió que era relament aquest efecte el que cercava l’autor. No és la mateixa Ana. N’és una de completament diferent, la qual ha guanyat al seu destí i al destí de les dones. L’aguila ja no la pot atrapar i matar-la en ple vol.

    N’Ana o és ningú, és per això que no veiem en ella cap personatge definit. ës totes les dones en qui s’ha reencarnat i no és fins a Nova York que serà ella mateixa. ës per això, i per haver estat capaç de transmetre-ho tan bé, que pens que na Manuela ha fet un paper excepcional.

    Ai, quin gust poder haver tret tot això.

    Aquesta és la meva visió i la meva opinió. No pens que sigui la vertadera i que els altres, si no pensen com jo, s’equivoquen. Ni tan sols no em dol que sigui així. I és que en l’art cadascú interpreta coses diferents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *