CIUTATS
Fa un fred d’aixecar-se el coll de l’abric. El mestral atia aquesta sensació d’estar nu, totalment a la intempèrie. Passeges per la ciutat que un dia va ser teva. A contracorrent fas barata de records entre edificis i carrers. L’escorça ja és una altra, les arrels no canviaran mai.
Beus amb els amics que hi tens fins a altres hores de la matinada. Esgarrapes tants instants com pots per estar amb els teus germans. Saludes saludats que, o bé s’han engreixat, o bé s’han casat. Evites la mirada d’una novieta empenyent un cotxet amb un brivall.
El que havia estat el llibreter de tota la vida, surt de la botiga i que ha rebut un llibre que havies demanat i que… però no, no ets tu, és un altre. S’ha confós. Fa catorze anys hi vas entrar i vas demanar un llibre de poemes titulat "Els dies i les dones". Et va corregir paternal. Ni tan sols sabies que aquell que no era amic ni de cases fredes, ni d’ideologies, havia nascut a la teva ciutat. Un cert fàstic en adonar-te que també el president de la federació espanyola d’hoquei ho va fer.
Gerard Quintana adaptant el "Sonet a dues ciutats", de Joan Margarit, al seu darrer disc, et diu que al capdavall sempre acabem per habitar "una ciutat que no existeix, la nostra" i no trobar-hi consol ni voler-ho. Provar-ho amb un altre vers. "Quina sort no haver estat un home trist". Però avui, tampoc es tracta d’això, no.