A PEU PEL COLLSACABRA (V)

Una tarda de diumenge d’estiu a qualsevol població que es presti a deixar-se estimar, ja sigui pels seus carrers o per la benignitat del seu clima, per força ha de ser envaïda per aquella raça d’éssers vestits de qualsevol manera, pretesament informal, i que abasta totes les edats i totes les procedències: el diumenjaire. No tenim cap problema per capbussar-nos-hi en aquesta marea que hi ha a Rupit aquesta tarda.

.

Resulta que recupero un dels meus primers escenaris mítics. Em sobta la nitidesa dels records malgrat que vam deixar d’estiuejar-hi (deu o quinze dies a l’hostal Estrella cada any) quan jo no devia tenir més de vuit anys. Just davant la fonda, el carrer del fossar que puja. Recordo la casa on hi havia una noia deficient mental que es passava moltes hores del dia cridant des del balcó; els gronxadors del mateix antic fossar, que dóna nom al carrer, ara pel que veig tancat, i on em vaig obrir el cap una vegada; la casa d’un nen on anava a jugar-hi… 

Ens instal·lem davant de l’ajuntament. Recordo que la botiga on ara hi venen rellotges -l’amo hi té un parell d’altaveus a la porta que desprenen una desagradable música d’ascensor que ho empudega tot- hi havia una pastisseria. L’amo tenia un gos enorme, un gran danès si no recordo malament. Cada relectura de The hount of Baskerville’s de Conan Doyle, una de les millors aventures de Sherlock Holmes, identifico la bèstia que aterra els marjals anglesos, amb aquell gossot del pastisser.

Rupit ja és una postal més, un poblet amb l’encant pendent d’ésser rescatat. La civilització l’ha raptat. Com tants altres pobles, el pas de les estacions no marca el ritme dels homes: tot queda reduït a la temporada alta i a la temporada baixa. Hi haurà els horts i les quatre vaques perquè no sigui dit, però tot raja del mateix lloc. Descansem fent un entrepà i cafès en acabat. No volem arribar tard a Barcelona. Ens canviem i donem per acabada la travessa.

Potser sí que és veritat allò que diuen que un ha d’abstenir-se de tornar als llocs on un dia hi va ser feliç.

(foto: Rupit)

NOTA: Pel meu mal cap m’he "carregat" sense voler les parts tercera i quarta d’aquest viatge. Demano disculpes. Em sap greu

Un pensament a “A PEU PEL COLLSACABRA (V)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *