A PEU PEL COLLSACABRA (II)

El temps no acompanya. Sembla que s’hagi establert un viu diàleg entre la gradació cromàtica de les pedres de les cases, fosques com de fum, i el cel, de la mateixa tonalitat. D’aquí que ens estalviem d’entrar a Rupit i comencem a pujar. Veiem el poble des de l’altra banda del famós pont penjant. Uniformitat de construccions atapeïdes, com un entrepà d’aquells que s’hi posa de tot i després queda massa ample. Els geranis vermells d’algunes finestres, donen el contrapunt de color.

Hem de seguir un GR (Sender de gran recorregut) per arribar a Tavertet. Puja com una mala cosa. Boscos de faigs, de roures i de boixos. Obaga. El terra, amb parquet de fullaraca desfeta, a vegades rellisca. Primers ramats de vaques. Primers tortells, defecacions de mida, frescor i aromes variats. Ja no ens deixaran. També un tancat amb ases i someres. Se succeeixen els trossos de camí amb el cel a la vista, emmurriat, tosc; amb els bocins sense llum, aquella secreta serenor on un petit soroll, et fa reaccionar.

El camí no té pèrdua i de seguida enllacem amb la pista que arriba fins a Tavertet. Potser el boiram ha escampat una mica. Paisatge més lunar a mesura que arribem a la nostra destinació. Admirem la Vall de Sau. Amb Rupit a la nostra esquerra, s’ha obert la llumeneta del Santuari de la Mare de Déu del Far, a la punta de la penya. Rendides als seus peus, les Guilleries. El Ter queda estrangulat pel pantà de Sau, primer, i més endavant pel de Susqueda. Parets de vertigen.

La lluna és un somriure empipador que s’ha avançat a la nit. La seguim per arribar a Tavertet. Ens esperen per sopar a les deu i no anem massa bé de temps. Accelerem la marxa. Llàstima que el capvespre ja ens ha sobrevingut i és també velat, com el dia. Comencen a pampalluguejar les ciutats grans. Albirem el campanar de Tavertet. Somriem alleujats. El darrer esforç. 

(foto: pantà de Sau)

Un pensament a “A PEU PEL COLLSACABRA (II)

  1. el campanar, mentre la lluna és un somriure empipador que s’avança a la nit…Quasi no goso dir-te que t’entenc bé. potser hi ha un imaginari comú – no sé si és massa agosarat de dir- als Països Catalans, una manera de mirar i veure nostra, o potser els paisatges que fan País, als badocs que ens hi submergim i badoquem, ens omplen el cervell d’aromes i formes genuïnes que són amb nosaltres fa segles. He estat a algun dels llocs que dius i, com em passa sovint, m’hi sento transportada amb el teu relat. Bona vesprada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *