A PEU PEL COLLSACABRA (II)
El temps no acompanya. Sembla que s’hagi establert un viu diàleg entre la gradació cromàtica de les pedres de les cases, fosques com de fum, i el cel, de la mateixa tonalitat. D’aquí que ens estalviem d’entrar a Rupit i comencem a pujar. Veiem el poble des de l’altra banda del famós pont penjant. Uniformitat de construccions atapeïdes, com un entrepà d’aquells que s’hi posa de tot i després queda massa ample. Els geranis vermells d’algunes finestres, donen el contrapunt de color.
Hem de seguir un GR (Sender de gran recorregut) per arribar a Tavertet. Puja com una mala cosa. Boscos de faigs, de roures i de boixos. Obaga. El terra, amb parquet de fullaraca desfeta, a vegades rellisca. Primers ramats de vaques. Primers tortells, defecacions de mida, frescor i aromes variats. Ja no ens deixaran. També un tancat amb ases i someres. Se succeeixen els trossos de camí amb el cel a la vista, emmurriat, tosc; amb els bocins sense llum, aquella secreta serenor on un petit soroll, et fa reaccionar.
El camí no té pèrdua i de seguida enllacem amb la pista que arriba fins a Tavertet. Potser el boiram ha escampat una mica. Paisatge més lunar a mesura que arribem a la nostra destinació. Admirem la Vall de Sau. Amb Rupit a la nostra esquerra, s’ha obert la llumeneta del Santuari de la Mare de Déu del Far, a la punta de la penya. Rendides als seus peus, les Guilleries. El Ter queda estrangulat pel pantà de Sau, primer, i més endavant pel de Susqueda. Parets de vertigen.
La lluna és un somriure empipador que s’ha avançat a la nit. La seguim per arribar a Tavertet. Ens esperen per sopar a les deu i no anem massa bé de temps. Accelerem la marxa. Llàstima que el capvespre ja ens ha sobrevingut i és també velat, com el dia. Comencen a pampalluguejar les ciutats grans. Albirem el campanar de Tavertet. Somriem alleujats. El darrer esforç.
(foto: pantà de Sau)
el campanar, mentre la lluna és un somriure empipador que s’avança a la nit…Quasi no goso dir-te que t’entenc bé. potser hi ha un imaginari comú – no sé si és massa agosarat de dir- als Països Catalans, una manera de mirar i veure nostra, o potser els paisatges que fan País, als badocs que ens hi submergim i badoquem, ens omplen el cervell d’aromes i formes genuïnes que són amb nosaltres fa segles. He estat a algun dels llocs que dius i, com em passa sovint, m’hi sento transportada amb el teu relat. Bona vesprada.