ENRIC COMELADE, PASCAL CASASSES

Hi feia fresca ahir a la nit a la falda de Montjuïc. Una nit de rebequeta. Corrues de gent donant punt i final a sopars de pa amb alguna cosa, de pites amb alguna cosa; txaguarmes també. Teatre Grec. Festival del mateix nom. L’Epidaure comtal va omplint-se lentament. Localitats senars, localitats parells. "Ai, perdoni, que l’he trepitjat?" No s’obrirà cap teló. Ho tenim tot a la vista. Les llums sí que s’obren més. I s’aplaudeix com mana el ritual i mana la cortesia. El mestre de cerimònies té dos pianos: un de negre i gran que toca amb els dits d’ara i un de joguina que toca amb els dits de sempre. L’altre mestre de cerimònies només té un triangle, un barret de copa i un grapat de poemes.

De seguida van per feina. El piano de veritat, el de joguina vull dir, ja ens diu que els cinturons d’emocionar-se han d’estar ben fermats. La resta de músics fan que sí. I toquen i fan música i ens emociona aquest jazz com de parvulari, com de primària, si molt m’apures; de nens però de grans. El del barret de copa i el triangle diu i fa versos, perquè ell també n’és un de poema. Els cabells llargs, els dits llargs, la veu llarga. Parla d’ell i parla de Salvat-Papasseit i de Mossèn Cinto.

Després tot ja és barreja. Hi ha la música per damunt de tot. Hi ha vegades que són els poemes que cerquen els coixins de les notes i s’hi estiren. Hi ha vegades que són les notes les que es refugien en els poemes. "L’amor que ho cura tot i no et fas vell…" i tots érem molt joves ahir, ningú picant de mans, va notar ni una marca d’expressió, ni un cabell blanc, ni una artritis de més. "És perfecte contra els grans, la sífilis del cervell". Enric Comelade, Pascal Casasses se’ns van confondre: l’un de poeta de les joguines que saben dir música, l’altre de músic que sap tocar les paraules, les lletres; punxar-les perquè ens punxin.

4 pensaments a “ENRIC COMELADE, PASCAL CASASSES

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *