“…AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (III)

SUITE DELS GERANIS

Creació

Els geranis de la finestra

m’amaguen dels estiuejants

que passegen fins Sant Antoni.

De tant en tant el vent esfulla

les corol·les i els pètals entren

a l’habitació tot omplint

papers i llibres de vermell.

No em molesten ni em fan cap nosa.

Me’ls prenc tot just com el que són.

La metàfora més senzilla

per explicar què significa

l’arribada d’un nou poema.

 

Promeses

La sentència: no escriure més versos.

Oblidar el combat atroç amb el ritme,

mai més cenyir el mot a l’esguard del temps.

(No et faràs mai ric escrivint poemes!)

Ara, però, aguts udols t’eixorden

amb les ungles enceses de la nit

i saps que no hi ha remei per desferte’n.

Sense dir res, t’aixeques de la taula

i busques un tros de paper i un llapis.

Dibuixes un vers i després un altre.

Despullat i amb les mans del tot enceses

et contemples en el poema sencer.

I oblidant la paraula donada

ingresses un altre xec milionari

a la llibreta d’estalvis del jo.

No em cal errar despullat

No em cal Errar Despullat pels Grans Llacs

de l’Infern a la recerca d’un mot

per deixar constància tant de la nit

que cau desprevinguda damunt nostre,

com del gust remot de la mel i els llavis.

Amb una cambra amb vistes al cel blau,

un tros de paper, la ploma i la vida

entesa no com un passar grisós

sinó com un constant recomençar,

jo, no crec que necessiti res més.

David Figueres

Un pensament a ““…AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (III)

  1. La sentència: vull la inconsciència; quan respon a una amenaça de mort.

    Li trobo dos sentits; un tècnicament romàntic, i un de perversa pràctica.
    I diria que és això al que contestes -respons i no acceptes- en dir no em cal….

    …i, jo no crec que necessiti res més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *