“…AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (II)

SORELLA

L’Arno és una llengua d’aram encès.

Un mirall d’or gastat. Un foc estàtic

enlluernant, per sota, les faldilles

d’aquest Ponte Vecchio crepuscular.

D’ambre es tinten les cases abocades

damunt les aigües pestilents que corren.

Pengen de les arcades, ben estoiques,

concedint als turistes vespertins

emportar-se immortal la bella gesta.

Abrusades del tot, ni cendra queda

quan el dens mormol de la nit toscana

un vel de seda clou damunt el riu

tot l’espectacle absurd d’enamorar-se

d’una inefable postal transitòria

que, algú a qui no has après a dir “t’estimo”,

a la ciutat estranya et fa arribar.

David Figueres

3 pensaments a ““…AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (II)

  1. Per a l’ull viatger…misteri i vida plena de secrets per a la nit de Florència….Incompatible, amor?  Bell dilema el que ens presentes… 

  2. Sense reflex? M’agrada la idea d’un mirall que ens obliga a voltar-nos.

    i una, bona nit!

    Bona com ho és aquell amor que no s’aprèn, si no que es sosté; ens sosté.
    Brindaré ara pel caràcter absurd de l’enamorament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *