DEIXAR
Avui deixar Reus ha estat més difícil. Aquests dies val la pena ser ganxet. Són dies de festa, de deixar les cabòries a casa i baixar al carrer per confondre’s amb la Mulassa, amb els gegants, amb els nanos, amb el Bou… Dies per fer Reus, per ser Reus. Del matí a la tarda, malgrat les obligacions laborals, tenir el cap sonant-hi tabals i gralles, ésser diligent només en la mesura de procurar que els somnis i desitjos siguin esclatants, com una tronada de vida encesa.
Avui deixar Reus ha estat més complicat. Ahir quedar amb la gent al Mercadal. Veure com el foc, al bell mig de la plaça, anava cremant el misteri d’ésser només flames de desig de viure sense voluntat de transcendència. Com petaven cebetes i trons entre les cames dels xiquets. Les cervesetes lentes de la plaça del Castell. Acumulació de gent, d’ampolles buides, d’amistat plena. Va desfilant el capvespre. Els mòbils que sonen. "On sou?" Baixar a Barraques. Sopar un entrepà. Escoltar de lluny els teloners. "Ei què, dius?" Endrapar amb la calma.
Avui deixar Reus ha costat. Els primers acords. Antònia Font. Tot un luxe. Córrer a buscar la millor ubicació. I bramar, saltar, aplaudir, ballar, cridar… com un doll de necessitat catàrtica, de confondre-t’hi entre les lletres i les músiques de mossèn Oliver. "Gracis" i adéu. Ens eixuguem la bava. El cos encara demana guerra. Xops de suor i de felicitat, anar a fer un tomb. Retrobar-te amb més gent. Més cerveses. Veure com puja la canalla, especialment la femenina. "Aquesta no és aquella que una vegada…"
Avui deixar Reus no ha estat gens senzill. Arribar a casa mort. Sentir com cada múscul vol demanar la baixa indefinida. Assaltar la nevera. Menjar qualsevol cosa que sigui prou sòlida com perquè retingui tot el procés d’autodestrucció que les entranyes, així de dins, han iniciat. Que no tenim edat. Que demà no serem bons per a res. Que tot això passa factura. Però l’angelet que és com jo i que em parla enfilat a la meva espatlla, rep una forcada al cul del trident del dimoniet, que també és com jo, i que s’està a l’altra d’espatlla sense remugar.