Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 20 de juny de 2007

ELLA

Fa més d’una setmana que estudia, amb paciència, la ruta més curta per anar amb metro de casa meva fins al lloc on ha de fer el curs. Em diu que ha comprat un mapa i que el té tot amb ratlles vermelles. No ens entenem: em parla de les línies pel seu número quan a Barcelona tothom les coneix pel seu color. Em diu que li compri una tedeu, iogurts desnatats, llet desnatada…

Durant el dia rebo tres missatges recordant-me l’hora que plega (em fa memòria, també, d’això dels iogurts i la llet). A l’hora acordada una trucada. Em diu que s’espera davant la parada de metro. M’hi arribo i no la veig. Ha sortit per la que no era. Sembla una escaladora a punt d’abordar un pic de l’Himalaia. Anem cap a casa. Al pis, inspecció de lavabo, cuina i de l’habitació que ocuparà de manera provisional.

Invasió gens subtil de l’espai habilitat com a propi. Expansió cap al menjador. Obre la terrassa. Saluda als veïns samarreta imperi que sopen al davant. Ni la dutxa no apaivaga aquesta necessitat de moure’s. Malgrat que té llit, es posa a inflar el matalàs inflable que ha portat. El provo i no l’hi dono ni una nit de vida. "Què dius, què dius, si s’hi dorm de puta mare…"  Malgrat tenir els seus desnatats, escura que escura un dels meus grecs amb bocins d’anous.

Ara truca pel telèfon fixe. No recorda el seu número. Busca i busca al mòbil sense escoltar que el seu número està gravat a la memòria. "Tira, tira…"  El seu xic s’ha deixat les claus de casa i ara no pot entrar. "Què faig, agafo un tren i vinc?" Alterada no entén que rigui per l’absurditat de la proposta. Després ella riu amb mi. Ataca un altre dels meus iogurts. Ocupa tot el sofà en horitzontal i treu dents i ungles si provo de canviar el canal per veure una altra cosa que no sigui Ventdelplà.

L’endemà, en aixecar-me, veig que el matalàs inflable ha estat defenestrat de l’habitació i s’està dret repenjat a la paret. "Què dius, què dius, s’hi dorm de puta mare…" Tenia set anys quan l’àvia ens va despertar, al meu germà i a mi, dient-nos que la mare era a l’hospital per tenir un germanet o una germaneta. Va ser germaneta i ara, més de vint anys després, passarà un parell de setmanes al meu pis.  Tot i l’atabalament que comporta, m’agrada que hagi vingut. Obro la nevera i en trec un desnatat. No són tan dolents com és això.



  1. Molt divertit, David. Em recordava a la mogudeta relació que mantenien Cybill Shepherd i Bruce Willis a LUZ DE LUNA (ahhhh, fantàstica sèrie…).

    A ben segur que en treuràs material per al blog!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Passa a les millors famílies per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent