ROMA

A l’home que assegut observa el corrent, una vegada li van explicar que si mai tenia una pena que li tenallava l’ànima, dient-la en veu alta davant un riu, se li esvairia. Potser per això es va fer escriptor. Lliscant els verbs entre els fulls també s’hi passa el ribot per les incerteses que s’instal·len al capdintre.

Els anys li han macat la vida. Ara vol explicar-se-la. Podrà viure una temporada amb el què ha cobrat per l’avançament de la seva autobiografia. No en té ganes, però li és necessari. L’Argentina daurada de la infantesa entre els seus pares que li donaren tot. Ell no els va tornar gaire. I sobretot Roma, la seva mare-pàtria-estendard d’una llibertat, d’un temps passat.

Roma, l’esposa, la mare, l’amiga… Sempre fem tard a dir t’estimo als qui mai ja no ho esperen. Mai no aconseguim saber què se n’ha fet de l’amor que no vam saber interpretar a temps. Adolfo Aristarain ens ho explica a ritme de jazz, en una pantalla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *