SENSE MOSTASSA

Amb tota sinceritat, em sembla que el tema de la Fira de Frankfurt ha entrat en un terreny que ben poc té a veure amb el què significa la fira en sí. A Frankfurt principalment el què s’hi va a fer, des de fa molts anys, és a fer contactes per tal de poder vendre arreu del món autors catalans, en cas dels editors catalans, i autors espanyols en cas dels editors espanyols.

El fet que enguany Catalunya en sigui el país convidat d’honor, té un valor afegir a tot plegat, ara, d’aquí que el futur de la cultura catalana, no ja literària sinó general, depengui de l’èxit de Frankfurt és poc menys que una afirmació absurda. Tots i cadascun dels actes que es preparin per tal de mostrar la riquesa de la nostra literatura han d’anar encaminats a una sola cosa: aconseguir que els editors publiquin autors catalans fora de Catalunya. Ha de ser un recolzament i no una nosa. El fet que un autor s’hi traslladi o no, és irrellevant. El què ha de fer un escriptor és escriure. El que ha de fer un editor és editar.

A Frankfurt, els autors catalans parlen amb una sola veu, la de pertànyer a una literatura pròpia. Dubto que aquestes alçades, algú pugui confondre que la literatura catalana formi part de l’espanyola. La nostra literatura, la literatura catalana, la literatura escrita en català, gaudeix de la mateixa bona o mala salut que una literatura de dimensions en escriptors i lectors semblants. Que el govern que en teoria ha de fer difusió d’aquesta realitat plural hagi tendit a fer l’orni, és una altra cosa, però a Frankfurt l’únic filtre és el de la qualitat de cada autor i la capacitat del seu editor per ser capaç d’exportar-lo i punt.

Entre tots hem de ser prou intel·ligents com per no gastar energies en debats estèrils i polèmiques fora de lloc. Frankfurt no és el lloc per reivindicar qui som. No seré jo qui accepti que vivim en una normalitat i que no s’han d’aprofitar totes les oportunitats que sorgeixin, però hi ha moltes altres propostes de projecció que mereixen el nostre recolzament (penso ara en la magnífica pàgina del Comitè de Traduccions del PEN català, per exemple), no només uns dies a l’any sinó sempre.

Cal tornar a la dimensió moral de la literatura i atorgar-li el dret d’erigir-se com la nostra millor ambaixadora. La innegable riquesa de les nostres lletres ha de ser la punta de llança per aconseguir que la nostra veu no es vegi només com un clam de supervivència sinó també com una magnífica i sublim eina de crear bellesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *