En obrir la nevera, el pot de quètxup, travesser, com si volgués deixar-ho córrer tot precipitant-se fins al cubicle transparent on apilotades fan la migdiada fresquetes les verdures, me la dóna l’associació.
Esprimatxat, premut, tothom ha anat pitjant-lo i pitjant-lo per treure’n allò de millor de dins seu. Ningú no s’ha pres la molèstia d’obrir-ne el caputxó, insuflar-li una mica d’aire i refer-lo al seu estat original.
Quantes relacions, de la mena que siguin, no són un prémer egoista i desficiós per treure’n tot el suc possible, pensant que algú altre ja hi perdrà el seu de temps per tenir cura del pot?