BACICLISTA
Les bicicletes lligades a l’Auditori de Barcelona, just davant de la feina nova, em van fer rumiar la possibilitat de convertir-me en un baciclista més (a Reus sempre hem anat amb bacicleta i no amb bicicleta). Com que vaig curt d’armilla vaig sondejar la possibilitat d’aconseguir un d’aquests artefactes amb poques o cap repercussions crematístiques per la meva butxaca.
El meu germà, donat a tot tipus d’esports i activitats així mogudes -jo crec que hi té accions al Decatlon i tot-, ha estat l’encarregat de cedir-me, amablement, una de les dues bicicletes que té. Diumenge passat vaig pujar-la a Barcelona. Per no complicar-me la vida vaig baixar a l’estació de Sant Andreu. Des d’allí ja vaig anar fins a casa sobre dos rodes.
Tornar a ser el xiquet que es passava de Sant Joan fins la Diada pedalant com un desesperat per Prades, m’agradà. Retornar a la infantesa amb un gest tan senzill com és empènyer un plat dentat, greixat de records que ara m’acompanyaran en aquesta nou descobrir de la ciutat amb les pauses infligides a les manetes del frens, amb el ritme adelerat de les meves cames desnerides espantant el passat, avançant cap al futur, aquest gran futur que és aquí al davant i que em parla amb el sol i amb el vent.