CARRER DESÍDIA

Els decrets que dicten els governs de les ressaques sempre són inapel·lables. No hi ha on presentar una reclamació, un ajornament mai sigui. Qui posa aquests fibladors de temples tan amunt que no se’ls pot mirar als ulls per demanar-los clemència? Qui és qui tria els pobrets que fan males barreges durant les nits per fer-los adonar matí, tarda i entrat el vespre, que el tamany del got si s’omple fins al capdamunt, sí que és important?

Un aniversari rumbós. Mig per compromís, mig per temptar allò de la sort i fer-nos-ho passar bé en èpoques de poques sorpreses espirituals. No enretirem tant tard com és això. Però "això", malgrat ser hores no massa salvatges, són gots i gel i ampolles i somriures i boira; són neveres, més ampolles, ja no tants somriures. La mateixa boira. També una lassagna molt bona. Amanida i pastís de xocolata, però això no fa nit, no fa aniversari rumbós.

No res, que aquest matí, una creu a la porta de la meva habitació em convertia en un empestat pels qui gastessin més decibelis dels estrictament necessaris, pels qui necessitessin fer ús d’algú despert, àgil de reflexes, compromès en accions ràpides i precises. Ha estat regirar Benzines antigues buidant una bossa de cereals de xocolata. He rentat plats amb el segon dels Pastora. Tot molt malencònic, com suïcidós, depressiu fins i tot. Però ja m’hi sentia bé. Era el que em mereixia.

Ja més tard bullir uns espagueti, una llauna de tonyina desfeta en una salsa napolitana de caducitat sorpresiva enriquida prèviament amb un raig d’oli bo d’oliva. I no res, que n’ha sobrat la meitat. Soparem més. He provat d’escriure alguna cosa un parell d’hores. Res de res. Se’m tanquen els ulls ara que acabo aquest apunt mig per compromís, mig per seguir la corda dels dies, (per ara deixem estar això de les dones). I demà que no serà dilluns, que ja serem dimecres. Qui ho havia de dir, dimecres!

2 pensaments a “CARRER DESÍDIA

  1. ah !! les magnifiques ressaques, aquell puntet al cap, que t’acompanya durant uns dies, i com mes passa el temps, mes costa d’espavilar-les. (no ho tornaré a fer més, peró hi tornes)

  2. Ja veig que volies assolir el nivell de la B. Y. i la seva contemplació de la bellesa del món. Però encara no, company, encara no. Sort i que sigui bo de dur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *