Publicat el 3 d'abril de 2007
ABANS DE CAURE-HI
LA POESIA
Ni el plany ni la protesta,
ni menys la circumstància.
Només,
sobre el tall esmolat del ganivet
-la veritat-,
abocar-se a l’abisme.
I cantar,
abans de caure-hi.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Han dit altres per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Penso que cal desapropiar (prendre la propietat?) a qui s’hagi fet amo de l’abisme; a qui sigui que vulgui fer-se amo d’un abisme. Bàsicament perquè és donar-li continguts tramposos. I fer-ne abús de sa força.
(On he vist moviments del pensar (expressió que trobo en el filòsof Wittgenstein) en aquest sentit, i d’una forma prou evident, és quan estudiava una assignatura de la filosofia a l’Antiguitat Tardana i època Medieval. Més tard ho he vist vestint sobre vestit, podríem dir. I acompanyats, aleshores, per una pregunta: on, com, hem assumit amb tanta força la idea que "hem vingut a aquest món a patir"? I alhora per una de les preocupacions que em va portar a estudiar filosofia: hi ha coses que s’haurien de poder pensar sense patir.)
………………………………………………………….
No planyis; ni miris com a protesta una expressió de dolor o desacord clar; encara que sigui ben enraonada. Atenció a despistades i usos de carnaval. A qui li diria això?
El cant, aquí, em fa mitja por.
Són suggeriments. El què em suggereix el poema que ens presentes.