Els dies i les dones

Potser sí que de tant mirar les Espanyes a l’hora de tornar els ulls a lloc, l’estrabisme se’ns ha menjat la mirada. Atalaiats, a dalt de tot de la torre, maneguem allò de les "dues espanyes" i cridem improperis tant a Zapateros com a Rajois quedant-nos tan frescos, sabent com sabem que els nostres crits, a ells plim, que fa més de tres-cents anys que la nostra sort es dibuixa a cops de "cafelitos" al Palace i que per tant, tot aquesta perbocada d’esgarips, només serveix per a fer-nos treure la mala llet que portem a dins i poca cosa més.

I què fem, una vegada descansats, quan decidim baixar a la terra baixa de casa nostra? Ah, no res, aplaudir una altra mena d’escalfada, la que els senyors d’ERC, per por de dirigir-se al doctor House i preguntar-li com s’han de treure aquest bubó que els ha sortit i que s’ha fet gran i gran i que respon al nom de Carretero, fan anar, instant a CiU a donar-los la presidència si ens diuen que sí, que tenim dret a anar per on volem.

Com hi ha món! Que no vam quedar que al president Montilla no li anaven aquests saraus? Que no vam quedar que això de la independència, de la autodeterminació, eren figues d’un altre paner? Però el senyor Vendrell, res, vena inflada i a bramar. S’aplaudeix la gosadia pensant que les coses es fan així. S’aplaudeix la gosadia perquè som així de simples. S’aplaudeix la gosadia perquè les enquestes ja diuen el que tots sabíem fa temps: Queco Novell és ara com ara, l’home més ben situat per aconseguir la màxima autoritat catalana.

Els de CiU s’hi tornen. No recorden quan a les darreres eleccions anaven tots ensopegant amb els pantalons als turmells oferint la meitat de les conselleries als d’ERC. És fan els ofesos. Diuen que hi ara. Les coses serioses al Parlament. Es queden descansats. Els d’ERC accepten l’embat. Es diuen de tot. El vice-president Carod ha de pujar amb cara de tranquimazin a dir al president allò del "Jose, tranquil" hi ha batusses, hi ha corredisses. La gent es torna lela de sentir que al Parlament s’hi parlarà d’independència, d’autodeterminació, de sobiranisme…

Dues Catalunyes? No, una de sola, ardida, enaltida, com mai en el zenit de la seva espectacular propensió a fer de la política una discussió de cafè. Dues Catalunyes? De cap manera, una, gran i lliure endiumenjada per decidir a l’Aula Magna de la democràcia el seu destí bigarrat i lluent com mai. Dues Catalunyes? No, home no, que ho diu per aquests valencians a qui no se’ls deixarà veure més TV3? No ho són pas de catalans, que són una altra cosa. 

Pressionar a Madrid de manera conjunta ERC, CiU i PSC per tal que no s’executi una de les canallades més greus de la nostra història? Hi ara, quina manera de perdre el temps. No enredi més, que al Parlament es parla d’autodeterminació. No enredi més que per fi es parla de coses serioses. Països Catalans, diu? Ui, que ens ha vist amb cara de xirucaires, potser?