“La temptació independentista. Una anàlisi crítica de la radicalització del nacionalisme català”, d’Àlvar Thomàs i Jordi Manent, amb la col·laboració de Marc Arza, Pagès Editors, Lleida, 2010.
Marc Arza, un dels coautors d’aquest assaig polític, a qui conec des de la seva etapa d’estudiant de Dret a la Universitat Rovira i Virgili i amb qui comparteixo amistat i passió pel país, ha tingut l’amabilitat de fer-me arribar aquest seu llibre. D’entrada, s’ha avançat a dir que a mi no m’agradaria pressuposant que el trobaria poc agosarat. Anava errat: m’ha agradat perquè comparteixo la tesi central de la seva reflexió. A Catalunya hi ha un creixent anhel (temptació, en diuen ells) d’independència però no hi ha un projecte polític congruent i creïble que la faci viable.
Discrepo en la seva apreciació segons la qual només som davant la radicalització del nacionalisme, no pas en presència de l’extensió social d’aquesta idea. Les enquestes darrerament publicades desmenteixen aquesta tesi i les consultes locals sobre la independència també, malgrat que la participació hagi estat del vint i escaig per cent. L’eix central de la vida política és la qüestió nacional, és a dir, la contraposició entre l’ordre estatal i autonòmic establert i el potencialment emergent nacionalisme català.
Aquesta divisòria no és pas una entelèquia sinó una definició d’interessos materials ben concrets que van posicionant a la gent en la defensa d’una o altra adscripció nacional. La dominació política i la dependència econòmica que es deriva d’aquest ordre establert impregnen totes els sectors socials, per tant, l’extensió del nacionalisme català només depèn de la capacitat de les organitzacions que n’assumeixin el lideratge i del contingut que donin a les seves reivindicacions.
Encerten els autors en la descripció que fan de la ràpida degradació d’Esquerra com a projecte polític específic fins arribar a l’actual sucursalització envers el PSC, el veritable garant de l’ordre estatal a Catalunya, el que vertebra més sectors socials i econòmics i que ha esdevingut la seva referència constant en tots els terrenys. Esquerra es dirigeix a l’electorat del PSC, per tant el més congruent seria que s’hi entegressin directament com han fet en el terreny sindical donant suport a UGT en lloc de fer-ho amb el sindicalisme nacional català.
També comparteixo la seva crítica a l’immediatisme que caracteritza les alternatives a Esquerra sorgides en el camp independentista, centrades gairebé exclusivament en propugnar una declaració d’independència des del Parlament, obviant que per arribar-hi cal un procés de construcció social de la nació que ha de donar suport a una decisió d’aquesta transcendència. Reagrupament Independentista hagués pogut ésser -com assenyalen els autors- el recanvi d’Esquerra però la crisi de direcció i de projecte provocada per la dimissió-trampa de Carretero i d’abandó dels dos objectius fundacionals (candidatura transversal i primàries) l’han degradat a la condició de grup sectari.
L’aposta gradualista que pregonen, (ara toca concert, no pas independència), no resulta creïble després de la sentència del Tribunal Constitucional liquidant l’Estatut. Per això, el gruix del nacionalisme català articulat al voltant de CIU haurà d’evolucionar més ràpidament del que aconsellen els autors cap a una formulació viable d’autodeterminació. És en aquest aspecte que més fluixeja el llibre, ja que no apunta línies de concreció d’aquesta evolució del món convergent cap al sobiranisme. Ja que es planyen de la falta de teorització i anàlisi social des de que Jordi Pujol va deixar d’exercir aquest vessant intel·lectual de l’acció política ells mateixos poden omplir aquest buit si s’ho proposen. Això sí, a un llibre d’assaig li sobren els diàlegs teatralitzats que hi intercalen. A uns autors que demostren erudició, cultura i coneixement del país i la nostra gent no els hi calen aquesta mena de frivolitats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!