IMPAGABLES IMPARABLES

El Biel Mesquida penjava dissabte un article del Manel Ollé. Aquest contestava l’article que l’Hèctor Bofill, també a l’Avuiengegava contra la crítica desfavorable que Ponç Puigdevall signava des del País sobre la seva darrera novel·la: Neopàtria.

La veritat és que el personatge Hèctor Bofill, com se sol dir, no és sant de la meva devoció. No m’agraden les maneres que gasta. Em tocà el voraviu quan engegà sense contemplacions contra la Dolors Oller sobre el tema de la concessió del Premi Nacional de Literatura al Toni Sala. Tampoc em són agradables altres personatges que des de l’Avui escampen i escampen, i no pas flors precisament.

Amb tot, coincideixo amb el J.J. Isern en el sentit que considero que certes crítiques de Ponç Puigdevall han estat gratuïtes i mogudes per circumstàncies extraliteràries que se m’escapen. El cas de la crítica destructiva del Dillatari, de Ponç Pons, pels qui podem considerar-nos propers a l’obra i a la coneixença personal del menorquí, ens dolgué, amb tota la sinceritat del món.

Analitzant amb ulls crítics, l’article de Puigdevall se cenyeix a un rang estrictament literari. I la veritat és que aquests dies que per casualitat he començat la novel·la de Bofill després de deixar-me prendre per les delicioses Sorres Blanques del Jordi Coca, Kafka a la sorra d’Aruki Murakami i rellegir El món d’ahir de l’Stefan Zweig, la veritat és que les tot just cinquanta pàgines neopàtrides que he deglutit em semblen poc menys que un enfilall de frases estupendes a l’estil del pitjor Oscar Wilde.

És per això que m’abstindré de criticar la novel·la de Bofill i esperaré, almenys, a fer-ne una lectura completa -si aconsegueixo que m’engresqui. El que em sembla indigne és que Bofill tapi les seves mancances narratives erigint-se com a víctima d’una persecució espanyolista. No senyor Bofill, no. Escriure en català i ser independentista no l’eximeix del principal deure que tot escriptor ha de tenir present: procurar deixar en la seva obra literària el millor de si mateix. Esforçar-se per commoure al lector des de l’afaiçonament d’una poètica sincera.

No senyor Bofill, no. Podem compartir ideologia política però jo llegiré el seus llibres només si trobo en ells el complement imprescindible per fer la vida una mica menys feixuga. No senyor Bofill, no; jo llegiré els seus llibres si entre les seves pàgines hi trobo el consol intel·lectual que m’obri nous universos, que em permeti viatjar sense moure’m de la butaca. En definitiva, senyor Bofill, llegiré els seus llibres si em diverteixen.

Fa molts anys que un tal Shakespeare ja ens va dir que en això de matar els pares, en comptes de fer-ho brandant espases i fent tabola, el millor era esperar que fessin una migdiadeta i llavors, sense fer soroll, abocar-hi una ampolleta de verí a l’orella. Però no és pensi que aquest verí ha d’estar format de la xerrameca habitual que gasta, no, aquest verí ha de ser la destil·lació lenta de les paraules, dels mots, de les frases, de les experiències, d’aquests que s’han de fer desaparèixer per llei de vida, però blasmar-los només des de la construcció d’alguna cosa que els superi, no pas des de la rebequeria indecent.

Suposo en què arribarà un dia en què visquem per fi alliberats d’aquesta crosta d’individus que dediquen les seves vides a erosionar el nostre imaginari i que representen un dels molts tributs que paguem per la nostra dependència.

Veu, en això sí que estem d’acord senyor Bofill.

3 pensaments a “IMPAGABLES IMPARABLES

  1. La rèplica del senyor Bofill és totalment legítima, hi podem estar d’acord o no, però un crític literari no és cap Déu davant el qual haguem d’acotar el cap. I el senyor Ponç Puigdevall no mereix cap respecte per a mi, fa temps que no em crec res del que escriu després de tractar l’obra de l’escriptor reusenc Xavier Amorós de manera greument ofensiva. Voldria transcriure les seves paraules insultants però em caldria buscar el retall, recordo que el tractava de literatura dominical i pagesa. Un personatge que es dedica a reventar a tort i a dret no em fa cap mena de pena quan és ell l’atacat. I crec que no ens cal fer d’advocat dels pobres, més quan el Puigdevall no deu ser pobre precisament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *